Eduard Pomar:

Dilluns dia 6 de juliol. A les 9 del vespre tocades, surto de casa per anar a sopar; quan sóc al carrer se m'acosten tres homes que s'identifiquen com a agents de la Guàrdia Civil. Van de paisà. Em diuen que estic detingut, registren el meu cotxe i em porten a la caserna que la Guàrdia Civil té a Mira-sol (Sant Cugat). Els hi demano de fer una trucada per telèfon per avisar a la meva famçlia i em responen que em trobo incomunicat i que se m'acusa de col.laboració amb Terra Lliure. Em posen les manilles i em porten amb cotxe fins a Manresa; abans d'arribar, però, em tapen la cara amb l'americana que porto posada.

Un cop dins de la caserna de Manresa, em tanquen en una cel.la que no fa més de 2 metres de llarg per 1 d'ample; el matalàs que hi ha està cremat i la flassada molt bruta. No passa molt temps quan em fan sortir. Em tapen el cap i em porten en un despatx on es troba un metge; em fa algunes preguntes sobre les malalties que he patit i una petita revisió mèdica; després em tornen a portar a la cel.la on passo la nit. L'endemà, cap a les 8 del matí, em fan sortir de la cel.la i em porten a veure el metge. Puc anar al lavabo i després em porten un cafè amb llet i una pasta per esmorzar (no havia pres res des de migdia de dilluns). Quan he acabat em posen les manilles i em tapen el cap amb l'americana.

M'acompanyen fora de l'edifici i em fan pujar en un cotxe. Més tard pugen tres persones que per les veus identifico com les que em van detenir i portar a Manresa. Quan som lluny de la caserna em treuen l'americana del cap i em diuen que em porti bé i ells es portarn bé amb mi. Tinc un braç emmanillat a la porta del cotxe. Pels comentaris que fan els guàrdies civils m'assabento que em duen a Madrid. En una de les parades que fan per posar benzina puc veure que en un altre cotxe porten també detingut en Ramon Piqué. Cap dels dos cotxes porta distintius de la Guàrdia Civil. Són les 3 de la tarda del dimarts quan arribem a Madrid. Quan ens acostem a la Direcció General de la Guàrdia Civil em tapen de nou el cap .Un cop a dins em porten en una cel.la i cridant em diuen que comenci a fer flexions. Al cap d'una estona em fan aturar i em diuen que em quedi dret sense sense moure'm mirant a la paret. (La cel.la és més gran que la de Manresa i es troba en millors condicions; el matalàs i la flassada semblen nous i el terra està força net).

Al cap d'una hora aproximadament entren 2 homes a la cel.la; un d'ells em posa una bossa de plàstic negra al cap i m'agafa amb la mà pel clatell estrenyent amb força. Em porten en una habitació i em posen contra la paret; un dels dos homes se situa el meu costat; l'altre, més lluny, em diu que ja dec saber perquè m'han portat aquí i que comenci a parlar; llavors el que està al meu costat comença a donar-me cops a l'esquena amb el braç estès per "refrescar-me la memòria", segons diu; per la força, sembla una persona corpulenta; també em dóna patades al pit i a la part de darrera de les cames. Els cops són constants i quan perdo la posició em crida que em posi dret.

Després comencen a estrènyer la bossa que tinc al cap i sento una forta sensació d'asfçxia. La respiració es fa entretallada i el cor batega acceleradament; quan ja crec que estic a punt d'ofegar-me m'obren una mica la bossa perquè pugui respirar, però la tornen a tancar tot seguit. Aquesta operació la repeteixen diverses vegades durant l'interrogatori, que intercalen amb cops indiscriminats per tot el cos. La sensació de por i d'impotència no es pot explicar amb paraules i no és comparable al que hagués pogut sentir anteriorment. Finalment acaba aquest primeri nterrogatori la durada del qual no la puc precisar amb exactitud però que podria ser de prop d'una hora.

Em tornen a la cel.la. Al cap d'una estona em fan sortir de nou i em porten a una habitació; abans d'entrar, però, em diuen que obri els ulls i que agafi una postura relaxada. Només entro jo a l'habitació. A dins una dona em diu que és la metgessa forense (m'ensenya una credencial); em pregunta que com em trobo i que si m'han interrogat; jo li dic que sí; llavors em pregunta com ha estat l'interrogatori; jo li explico tot el que m'han fet i ella ho apunta en un paper. Em diu que intenti "animar-me" i que procuri menjar si em donen de sopar. Quan surto, els agents que em porten volen saber què li he dit a la metgessa.

Quan estic a la cel.la em porten "el sopar". Estic marejat i tinc mal de cap; això fa que em costi menjar. Quan acabo de sopar em fan posar dret amb els braços al costat del cos i sense que em pugiui moure. En aquesta posició em trobo al fons de la cel.la a l'espera que en qualsevol moment em vinguin a buscar per tornar-me a interrogar, quan sento el soroll de l'aigua que corre contínuament com si hi hagués una aixeta oberta i m'entra pànic de pensar que no em facin la banyera.

Després d'una estona sento que obren la porta; em criden que em quedi quiet, em posen de nou la bossa al cap i em treuen de la cel.la. Comença el segon interrogatori. Aquest és semblant a l'anterior, encara que hi ha algunes diferències: els cops al cos amb els braços i les cames van acompanyats també de cops als genitals i al cap; aquests últims són efectuats amb una guia de telèfons; també em donen cops plans a les orelles amb les mans obertes mentre no paren d'insultar-me. Durant l'interrogatori em fan agafar amb la mà uns cables i em diuen que estan connectats a una bateria de camió i que si no dic el que ells volen connectar anel corrent. Per sort, finalment no ho fan. En un altre moment de l'interrogatori em comencen a descordar els pantalons i m'amenacen de "donar-me pel cul" tot burlant-se de mi, encara que no arriben a fer-ho.

Quan ja fa una bona estona que m'interroguen sento que algú entra a la sala. L'agent que tinc al costat em dóna dos o tres cops ben forts i sento com s'allunya; l'altre em diu: "tienes suerte, te salva la campana". Es produeix el relleu dels agents. El que ha entrat a la sala em fa algunes preguntes referents al que havia declarat anteriorment davant els altres agents, però ja no rebo cap cop més fins al final de l'interrogatori. Torno a la cel.la. Per primera vegada des que vaig arribar em deixen estirar al llit. Estic molt cansat i tinc tot el cos adolorit. De sobte obren el llum i criden que em posi dret. Passa el temps. Finalment entren dos agents a la cel.la; em diuen que si vull "manifestar" (declarar); que si ho faig em prendran declaració davant de l'advocat i després em portaran a l'Audiència Nacional per declarar davant del jutge. Dic que sí; no puc creure que es pugui acabar aquest suplici. Només penso amb sortir d'allí dins. L'endemà, dimecres, em porten de nou a veure la metgessa forense. Després d'això em fan un altre interrogatori, aquest sense violència per ratificar les declaracions que havia fet el dia abans.

Més tard em porten a "declarar" davant l'advocat d'ofici; aquest no fa cap pregunta ni a mi ni a l'agent de la Guàrdia Civil que va llegint la meva declaració. Aquest agent és el que dirgia els dos interrogatoris en els quals vaig patir maltractaments i tortures. Ara podia veure-li bé la cara. Finalment l'advocat es va limitara signar la declaració.

A la tarda em porten, juntament amb d'altres detinguts, a l'Audiència Nacional. Després de passar algunes hores sol en una cel.la, al vespre declaro davant el jutge que decreta la meva llibertat sota fiança. Malgrat això sóc conduït, juntament amb dos detinguts més, a la presó de Carabantxel ja que fins a l'endemà no es pot pagar la fiança. El dijous a la tarda surto en llibertat i acaba finalment aquest malson que ha durat tres llargs dies.

Eduard Pomar, Sant Cugat, 30-8-1992

Ramon Piqué:

Dilluns dia 6 de juliol, cap a les 8 del vespre vaig al local del MDT (carrer Sant Pere més Baix) per tal d'informar-me com han anat les detencions dels independentistes ocorregudes la setmana anterior. Jo el dia abans he arribat de Canàries on he estat treballant en un Seminari d'Ensenyament de Llengües Assistit per Ordinador organitzat per l'EUTI de la UAB i l'EUTI de la Universitat de Las Palmas.

Allí m'assabento que els detinguts han patit tortures: la bossa, la banyera, elèctrodes, cops de puny... Faig una llista de les persones detingudes així com de la data, dedicació i l'advocat que han assignat. �s una informació que vull utilitzar per a la confecció de la revista "CLAM", la revista dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, revista que es pot trobar fàcilment al carrer.

Cap a tres quarts d'onze de la nit surto de la seu juntament amb altres companys. Després de deixar-ne dos a Barcelona el que duu el cotxe m'acompanya a Montcada i Reixac, a casa delsmeus pares. Em deixa a una 300 metres de casa. Davant de casa veig aleshores, rere una cabina de telèfons, dues persones.

Quan pujo a casa dels meus pares, la meva mare em diu que durant tot el dia hi ha hagut un cotxe davant de casa i un xicot ha demanat per mi dues vegades diu que es un company defeina. També ha rebut una trucada en el mateix sentit. Ma mare ha agafat la matrícula del cotxe i així ho comenta a ma germana per telèfon. Al cap d'una estona han canviat de cotxe. Fa més de deu anys que no visc en aquella casa.

No han passat deu minuts que truquen a la porta demanant per mi; és la guàrdia civil, de paisà, que porta una ordre de detenció per a mi. Són tres, i un d'ells m'agafa ràpidament i m'empenyen cap al carrer. Ràpidament els demano que em deixin agafar l'estoig de les lentilles i les ulleres; em diuen que prengui també la documentació i que no toqui res més.

Poc després, un cop emmanillat i dins del cotxe (que no duu cap distintiu) em duen a Manresa, on passo la nit lligat, amb una cadena feta amb manilles, a una canonada de la calefacció .L'endemà em duen, juntament amb l'Eduard Pomar (això ho vaig saber després), també en un cotxe sense distintiu a la Direcció General de la Guàrdia Civil, a Madrid.

Em tapen el cap amb la meva jaqueta per entrar i em duen a una cel.la d'un i mig per tres metres i uns dos i mig d'alçada. Minuts més tard un agent per la finestreta em diu cridant que comenci a fer flexions, primer estirat, i després dret. Així estic durant un temps fins que obren la porta, em posen una bena als ulls i em condueixen a una altra sala. En aquesta sala em cobreixen el cap amb una bossa de plàstic, bossa que aniran estrenyent, col.locat jo de genolls, per darrera produint-me una forta sensació d'asfíxia. Realitzen aquesta operació diverses vegades tot recordant-me que una persona pot aguantar fins a cinc minuts sense respirar.

Crec que són unes tres persones les que fan l'interrogatori però només puc identificar les veus. Em diuen que si tinc alguna cosa nova a dir aixequi la mà. Jo no tinc res a dir però la sensació d'ofec i el pànic que m'envolta fa que aixequi la mà contínuament, tot i així encara em demanen si de debò és una cosa nova. La meva impotència és total i la meva por cada cop més gran. De seguida, i sense treure'm la bossa del cap comencen a colpejar-me dues o tres persones alhora. Diuen que acabaré parlant. Els cops van dirigits a l'estómac, els testicles, els pits, els braços... i a continuació prenen un llistat de telèfons i mentre em recorden cridant que són no sé quants milers de telèfons i adreces em van colpejant el ca pfins que caic a terra. Dels cops de punys em deixen un senyal a l'ull esquerre. No sé quan temps ha passat que ja em duen a la cel.la, abans, però, em recorden que tenen tres dies per a lanuar i que ells es van rellevant, i que no tenen cap problema per demanar una pròrroga de la meva incomunicació fins a cinc dies.

Abans d'entrar a la cel.la em diuen que em renti la cara i les mans. és aleshores que em noto l'ull esquerre inflamat. També l'agent que m'ha acompanyat ho veu i comença a dir-me que com m'he fet això a l'ull. Evidentment responc que no ho sé però que segurament m'ho he fet jo sol. A la cel.la em deixen estirar sobre un matalàs, marca Pikolin encara amb el plàstic, que té una taca de sang, suposo que d'algun detingut anterior. La paret té també una taca gran de sang semblant a l'empremta d'una mà.

No ha passat gaire temps, potser uns quinze minuts, que un agent per la finestreta em diu que torni a fer flexions i que les compti en veu alta per a què ell ho senti. Crec que en vaig fer sobre uns 125. L'agent vol que les faci ben fetes: flexionar els genolls fins a baix del tot i pujar amb el cos ben dret i sense adormir-me. L'esport no ha estat mai una afecció per a mi. Les cames no m'aguanten ja quan em deixen estirar una estona fins que em venen a buscar i em duen, sempre amb els ulls tancats i amb el cap cot, en un despatx on hi ha la metgessa forense.

Em demana que com em trobo. Li responc que ja ho pot veure. Fa més cara d'espant que jo. Em demana per l'ull esquerre, i després de explicar-li-ho li prego que no ho posi a l'informe ja que m'han dir que anés en compte amb el que deia al forense perquè després ells li demanarien al metge. Li dic que no he dinat ni he sopat des de la nit anterior, llevat d'un entrepà que m'han donat els que m'han dut a Madrid. Després de la visita de la forense em donen de sopar. Tanmateix no puc menjar gaire cosa, em costa d'obrir la boca i només tinc set, molta set d'aigua.

Després de sopar em fan posar dret contra la paret del fons de la cel.la, la paret que té la taca de sang. Així restaré la resta del dia, tota la nit i el matí següent. Jo sabia que a un dels detinguts anteriors l'havien fet restar així tres dies. En aquell moment no puc creure que sigui capaç de resistir ni una nit. Un agent va vigilant per la finestreta que no prengui postures "còmodes", haig de restar dret amb els braços caiguts, ni al davant ni al darrere. Crec que vaig restar així sobre unes 18 hores, només amb una interrupció, durant la nit, que té lloc el segon interrogatori.

El segon interrogatori el fa el torn de nit, tinc la imatge que aquests cridaven més que els altres, suposo perquè venien frescos. Només entrar a la cel.la i mentre m'embenaven els ulls em cridaven que ara sí que parlaria. També ara em tornen a fer la bossa, encara que sense posar-me de genolls, i de tant en tant em fan fer flexions. Com que ja no puc fer-les bé per manca de força i pel dolor dels músculs de las cames, ells m'"ajuden" prement fortament i bruscament sobre mi quan baixo. El dolor és molt fort i jo ja no puc més. També combinen la bossa amb cops de puny, encara que ara no tant abundants ni de manera indiscriminada, potser per a no tornar a deixar cap marca com a l'ull esquerre. Em colpejant també amb les dues mans alhora als costats del cap, de manera que la oïda em resta adolorida durant ben bé un dia.

La noció del temps la tinc una mica confusa, entre altres coses perquè quan volen encenen el llum de la cel.la i quan no la tanquen. També hi ha un agent que s'entreté en obrir i tancar l'interruptor contínuament. L'única cosa que em permet saber si és un nou dia o no és el renou de passes que se sent per damunt del sostre, que crec que dóna a un patí de la caserna.

Després d'aquests interrogatori continuo dret a la cel.la, només durant el sopar em permeten seure una estona.

Quan torno a veure la forense, després del dinar, li explico que he passat la nit i part del dia dret i sense dormir, de nou li prego que no ho escrigui en l'informe. Després de nou li prego que no ho escrigui en l'informe. Després em deixen estirar al llit, on m'hi estic fins que em venen a buscar per a un altre interrogatori. Aquesta vegada no és tan fort com els anteriors, no em fan gaires vegades la bossa i el nombre de cops no passa d'una dotzena: suposo que ja he après de memòria la declaració de tantes vegades com l'he repetida. Des d'aquesta sala sento els crits d'alguns dels companys que en aquell moment estan torturant, i obren la porta perquè ho senti més bé mentre em diuen que tothom acaba parlant. M'ensenyen la llista dels presos que havia fet a Barcelona al local del MDT, així com un full meu on hi havia escrit que a dos dels dentinguts anteriors els havien fet la bossa i la banyera.

Després em deixen estirar de nou al llit i em sento realment afortunat perquè tinc moltes ganes de descansar. Comença una nova vida per a mi dins d'aquell infern perquè ja no em tornaran a tocar fins la declaració davant del jutge. Aquesta nit puc descansar per primer cop en tres dies, no obstant sovint em desperten els crits dels agents quan venen a buscar algun company, la por que tornin a buscar-me no em deixa dormir gaire temps seguit.

L'endemà després de fer un simulacre de declaració em duen davant l'instructor i l'advocadessa d'ofici per a fer la declaració davant de la guàrdia civil. L'advocadessa, una senyora d'uns 55-60 anys, em dóna un caramel de taronja mentre fa comentaris sobre les guàrdies que ha de fer aquell cap de setmana. Em faig creus de la fribolitat d'aquella senyora. Faig la declaració tal i com l'he après a baix.

Creia que aquell dia em durien a l'Audiència a declarar, i això em donava ànims perquè volia dir que probablement no hi haurien més tortures. Aquest estat es va capgirar de cop quan un agent en va portar un paper on es concedia una pròrroga de dos dies en la meva incomunicació. No podia creure que havia de ser allà encara dos dies més, això em va provocar una angoixa molt forta. L'agent em va dir que això era per si no ratificava davant del jutge la meva declaració inculpatòria, en aquest cas tornaria a baixar a la cel.la i començarien de nou els interrogatoris.

L'endemà divendres em van dur a l'Audiència. En la cel.la de l'Audiència no aconseguia veure clar sobre què havia de fer, si declarar o no declarar, la por la vaig tenir fins a l'últim moment. No volia de cap manera tornar a baixar allí. Jo sabia que després de declarar davant del jutge un pot anar a la presó (on estava segur que m'hi durien), o al carrer però difícilment tornar a mans de la guàrdia civil. El terror, però, que sentia només en pensar que podia ser cert va poder més al començament ja que vaig ratificar una part de la declaració, després la denúncia de les tortures em va sortir ràpidament.

Quan el jutge em va decretar la llibertat sota fiança no podia creure-ho i de nou a la cel.la en espera que em deixessin tenia moltes ganes de plorar. Quan vaig veure el meu germà no vaig poder aguantar-me i vaig plorar molt. Suposo que eraperquè no havia de tornar allà baix.

Ramon Piqué, Montcada i Reixac, 13 de juliol de 1992

Extret d'aquí, a partir d'un enllaç d'Alerta Solidària.