Eduard Lòpez:

Sóc detingut el dilluns dia 6 de juliol -aproximadament a dos quarts de dotze de la nit- i traslladat amb els ulls tapats a una caserna de la Guàrdia Civil de la qual en cap moment no arribaré a conèixer ni tan sols la ubicació. Al moment de la detenció, realitzada al portal de casa quan vaig baixar reclamat per l'interfon per veure una suposada "amiga de Vic", em llancen una jaqueta al cap, m'entren en un cotxe i no se'm revelen els motius del meu arrest -em diuen "Sabes a qué venimos, verdad?"-. Sols quan arribo a la sala d'interrogatoris se m'informa que estic detingut per la meva suposada relació amb Terra Lliure i se'm llegeixen els drets. Signo un document en aquest sentit.

A la primera nit d'interrogatoris vaig rebent els primers cops de mà al clatell i alguna esporàdica puntada. Em fan estar constantment de peu, amb els ulls embenats i de cara a la paret. Fins l'arribada del matí -ho identifico pels primers ocells- no se'm permet seure.

Començo a sentir el brogit de guàrdies que s'incorporen a la feina. Els interrogatoris s'endureixen. Augmenten els cops. Identifico una persona com a màxim responsable del meu interrogatori. Quan vol, parla en català -amb un fort accent castellà- tot i que em prohibeix la utilització d'aquest idioma. -"Aquí hay gente que no lo entiende"-. Ell mateix s'encarrega de donar-me cops de puny als ronyons i d'incitar-me a "confessar" quanem comencen a aplicar el que ells qualifiquen de "màquina de pensar" -una bossa de plàstic col.locada al cap que impedeix de respirar i acaba per provocar ofegament.

M'amenacen amb fer "la banyera" i amb ficar el meu cap en una tassa de wàter. Durant la meva estada a Barcelona no em permeten de dormir ni em donen res per menjar. Esporàdicament -"si em porto bé"- em deixen beure algun got d'aigua. Em duen al lavabo dues vegades: la primera el matí de dimarts i la segona a la tarda, poc abans de ser traslladat a Madrid.

El trasllat a Madrid s'efectua amb un furgó. Durant tot el viatge vaig emmanillat i amb els ulls tapats. Em sembla, -no ho podria assegurar- que som tres els detinguts que som traslladats. El furgó pren una gran velocitat i fins i tot tinc por que no espugui produir un accident.

Arribem a Madrid. Em deixen en una cel.la sense llum i amb un camastre amb dues mantes. Sento crits esfereïdors procedents del pis de dalt. De seguida em porten a interrogar. Comença un veritable calvari. M'apliquen una bossa de plàstic al cap i, a l'ofegar-me, me l'arrenco amb certa violència. Enfurismats m'emmanillen les mans al darrere i me'n continuen aplicant. Em fan posar de genolls -un d'ells se m'aseu al damunt- amb més bosses alcap i amb una contínua pluja de cops al cap. Em donen puntades i cops de puny. Lluito i aconsegueixo incorporar-me mínimament diverses vegades. M'amenacen a aplicar-me electricitat si no "col.laboro" i al mateix temps un d'ells recorre els meus braços amb la punta dels dits. Ignoro durant quant de temps es perllonga la sessió. Identifico el guàrdia que sap parlar català com la persona que porta la veu cantant. �s ell qui dóna l'ordre que em deixin seure en una cadira i em demana si vull un got d'aigua. Quan em baixen altre cop a la cel.la em fan estar dret de cara a la paret. Tinc molta son i em sembla defallir. De tant en tant els guàrdies obren la reixeta de la porta de la cel.la per comprovar que no hagi caigut en la temptació d'estirar-me al camastre.

La resta d'interrogatoris -efectuats pel que parla català acompanyat d'un noi més jove- seran un constant "repàs de cara a l'examen" a partir de les falsetats que em fan dir en aquest primer interrogatori. M'intimiden amb el soroll produït per bosses deplàstic i continua, encara que no amb un ritme tan intens, la pluja de cops al cap.

Al cap d'unes hores del primer interrogatori em fan passar a una habitació on una dona se m'identifica amb un carnet del Colegio de Forenses de Madrid. Prèviament m'han retirat la bena dels ulls. Em demana si em medico, si tinc malalties contagioses, etc. Em fa una revisió i comprova que tinc una ferida al genoll. En pren nota, però, tot i que li nego que la meva detenció hagi estat violenta, no em pregunta com s'ha produït la ferida. Al preguntar-me quin és el tracte que estic rebent de la Guàrdia Civil m'encongeixo d'espatlles i la miro als ulls. Ella abaixa els seus. Com a comiat em recomana que, tot i el mal tràngol, no deixi de menjar. Segons ella, em convé.

Poc després arriba el "sopar". �s la primera cosa que puc menjar des de l'inici de la detenció. A partir d'aleshores la qüestió culinària s'anirà normalitzant.

Dijous al matí, un guàrdia entra a la cel.la i em fa signar un paper del jutge segons el qual se'm prorroga l'aïllament durant 48 hores més.

Els meus interrogadors m'adverteixen que aviat em faran pujar a parlar amb "uns amics seus". Sembla ser que es refereixen a la meva futura declaració policial. Al darrer interrogatori ja no hi assisteix el que sap parlar català. Me'l fa el que sembla més jove.

La matinada de dijous a divendres em fan pujar a declarar. Prenen un camí diferent del que condueix a l'habitació on acostumen a interrogar-me. Trobo un escrivent, un guàrdia de paisà que em fa les preguntes i, asseguda a la meva esquerra una dona que no diu res. Quan demano qui és, el guàrdia m'ensenya un carnet que la identifica com a advocada del Colegio de Madrid.

Em diuen si vull declarar. No sé que fer i tinc por. Responc que sí. Mentre declaro se senten gemecs procedents d'una habitació propera. L'advocada no diu ni piu. El que em pregunta s'aixeca i obre la porta del passadís, diu que fa molta calor i que vol que corri l'aire... Al cap d'una estona el reclamen fora, desapareix i quan retorna em formula una nova pregunta. Acabo per declarar substancialment el que els meus dos "instructors" m'exigien.

L'endemà em porten a l'Audiència. Cap al migdia passo al despatx del jutge. Em fa les preguntes a partir de la meva declaració policial. Nego la part més patentment falsa i, tot i que voldria matisar una mica algun altre aspecte de la meva declaració, no vull passar per mentider i "vivales" davant el jutge. Em fa molt de respecte. Denuncio les tortures a què he estat sotmès i en pren nota. Prèviament, quan era a la cel.la de l'Audiència, un forense ha pres nota de la meva ferida al genoll i li he explicat el seu origen.

Barcelona, 13 de juliol de 1992

Vicent Conca:

Em dic Vicent Conca i Ferràs, sóc militant del MDT des de fa anys. El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut cap a les 8 del vespre a la seu del MDT de Barcelona. Em va detenir la Guàrdia Civil, la qual em traslladà a una de les seves comandàncies de Barcelona o rodalies. No puc saber quina era perquè tenia els ulls tapats o embenats. L'endemà em conduiren en cotxe cap a Madrid,però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l'Audiència Nacional.

Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetès a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.

Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se'n faci càrrec:

Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.

Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l'esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s'acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.

Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir no menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m'obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se'm va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.

En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.

Se'm va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l'asfíxia. Les bosses, segurament d'escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d'una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l'estómac.

En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m'hi. No vaig poder veure on era l'aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a "la banyera".

Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m'amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m'hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n'assabentava

Altres tipus d'amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me.

Abans de la declaració davant la Guàrdia Civil, realitzada dissabte dia 4 a la tarda, m'advertiren que si no responia el que ells m'havien dit o no signava la declaració, tornarien a torturar-me i repetirien el procés tantes vegades com calgués. Vull esmentar el fet que l'advocat d'ofici davant el qual vaig declarar aquell dia i amb el qual no vaig poder parlar va afirmar dos o tres cops que jo feia mala cara. Tot i això vull remarcar la relativa indiferència dels dos advocats d'ofici que em van assistir, un en la declaració i l'altra en la identificació de fotos.

Diumenge al matí, un guàrdia civil ens va dir des del passadís de les cel.les que si denunciàvem tortures ja ens trobaríem algun dia al carrer i ens podria ocórrer algun accident.

Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la meva persona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català i els seus símbols foren constants durant tot el període de la meva detenció. D'altra banda, se'm forçà a cridar consignes com "Viva España", "Viva la Guàrdia Civil" o a comptar en veu alta fins a cent en espanyol.

Per acabar aquesta ennumeració, m'interessa de remarcar l'interès que mostrà la Guàrdia Civil a detenir i, sobretot, a torturar Carles Castellanos. Les al.lusions que hi feien els agents eren constants i reiteratives.

Vull insistir en el fet que les tortures físiques cessaren pràcticament un cop vaig fer la declaració policial, dissabte dia 4 a la tarda, és a dir, un cop havien aconseguit una declaració autoinculpatòria. A partir d'aquest moment els maltractaments quedaren reduïts a amenaces, insults i vexacions.

Per tot això, la declaració que vaig fer davant la Guàrdia Civil no té cap validesa i només em ratifico en la que vaig efectuar a l'Audiència Nacional. Un estat que necessita sistemàticament de la tortura per eliminar el que considera els seus enemics polítics no pot ser considerat democràtic.

Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992

Extret d'aquí, a partir d'un enllaç d'Alerta Solidària.