Si comparem un ERO amb el munt d'acomiadaments que desgraciàdament s'estan donant degut a la crisi, aquesta situació és el millor que li pot passar als afectats. Però això no consola. Si ens aturem a pensar que no deixa de ser un parèntesi obert en la vida laboral d'aquestes persones i de les seves familíes, que no només implica estar pendent diàriament de l'estat de la seva empresa, sense poder fer gaire més per salvar el seu pa de cada dia, sinó el sentiment d'inestabilitat i d'incertesa de no saber quan es tancarà el paréntesi i què passarà amb ells.
Com ja sabem, en individus amb aquesta situació, casos de depressió, ansietat i angoixa poden aparèixer de manera sobtada.
Realment, m'amoïna que moltes persones que ocupen alts càrrecs i que, casualment tenen el pa assegurat de per vida, es permetin el luxe d'apretar un xic més la corda que està ofegant molts d'aquests treballadors, sense tenir en compte que no és una situació fàcil per ningú i menys per a ells, que s'han vist obligats a deixar el seu lloc de feina.
És per això, que demanaria humanitat, consideració, respecte i comprensió, per aquells que ho estan passant malament i que no necessiten motius extres per ajudar a patir més les conseqüències de les quals en parlavem.
Personalment, crec que ara no és moment de partidismes, ni de conflictes entre treballadors i patrons, es tracta de salvar les empreses de la comarca!! Aquests treballadors, necessiten més que mai suport i no pals a les rodes, creieu-me, no hi ha res pitjor que viure amb incertessa i a sobre amb pressió dels caps!
Reflexionem!