Per a quan una política i uns polítics al servei del poble català? Per a quan una política al servei de la classe treballadora? Per a quan la unitat dels Països Catalans? Per a quan la independència? Ras i curt: això serà quan el poble ens alliberem de la submissió ideològica al poder establert, quan el poble ens rebel·lem, quan decidim que sols nosaltres hem de decidir el nostre destí.

No hi ha altra sortida, o el poble ens desempalleguem de les cadenes físiques i mentals que ens oprimeixen o restarem conformats i acovardits en una cel·la cada vegada més petita i fosca. Cal que ens capfiquem a pintar o reformar la cel·la? Cal que negociem l’uniforme dels zeladors que ens vigilen? O pitjor encara: cal que donem suport als caps dels zeladors quan estan negociant el seus privilegis i les nostres discriminacions?.

Davant d’aquesta situació podem continuar justificant-nos amb enganys de tot tipus: que la política és molt complicada, que tots els polítics són iguals, que ara no és possible però tot arribarà, que ara cal la unitat de tots i totes (amb els zeladors?), o allò tan ridícul de: ens hem de plantar!, volem que la cel·la siga més gran!. També podem continuar embolicant-nos amb les cadenes d’or del consumisme, i posar-nos com a objectiu vital arribar a final de mes havent pagat els terminis corresponents.

O podem començar a recuperar la dignitat i plenitud personal i col·lectiva. Res més i res menys, allò que han sabut fer altres generacions de treballadors i treballadores catalans, els nostres avantpassats. I, des d’eixa dignitat i plenitud recuperada, donar el pas a l’autoorganització popular per posar la política al servei del poble i l’economia al servei de les persones.

Organitzar-nos sí, als centres de treball i als barris, als pobles i a la universitat, als sindicats de classe, a les organitzacions de dones i a les organitzacions polítiques de base, assembleàries i participatives. Si continuem sense fer política, la política continuaran fent-la contra nosaltres. No és veritat que no hi haja alternatives: el moviment sindical, quan no està presoner dels sindicalisme groc, demostra que és possible plantar cara, com ara els i les treballadores de TMB o de l’aeroport del Prat; o la mobilització permanent de les dones per la igualtat de gènere; o l’avanç continuat de les CUP a pobles i comarques, que demostren que l’independentisme sí que sap fer política sense renunciar a la defensa intransigent dels interessos populars.

Sí que hi ha alternatives. Ens cal la participació, l’organització i ens cal sobretot la Unitat Popular que, com expressió política del poble, canalitze la força generada en cada lluita individual i sobretot col·lectiva. I ens cal treballar també, ja des d’ara mateix, per una veritable ruptura democràtica que ens porti a la República catalana, popular, independent, com a instrument polític que ha d’obrir les portes al nostre alliberament.