L’ Ateneu Art i Cultura, de l’Escala, igualment que altres espais socials autogestionats, considera que l’empresonament de Núria Pòrtulas solament correspon a una estratègia de la tensió ideada pel Govern de la Generalitat enfront l’existència d’un creixent moviment polític i social autònom del sistema burgès parlamentari hegemònic. En aquest sentit, es vol desprestigiar, criminalitzar i finalment liquidar toma mena d’ateneus llibertaris i centres socials autogestionats, com ara el Rusc de Sarrià.

La Núria fa de cap d’ esquila d’aquesta estratègia, primer en mans del PSC per mitja de Montserrat Tura i ara d’ Iniciativa per mitjà de Joan Saura.
Molts càrrecs d' Iniciativa van participar en aquella manifestació per la despenalització de l'okupació que tingué lloc a Barcelona el 21 de març de 1997. Ningú els coneixia i no se'ls havia de demanar si us plau que no s' aferressin a la pancarta per tal de fer-se la foto. Passaven desapercebuts. A les marxes en suport als immigrants sense papers de l' any 2000 i els tancaments de l' any 2001, els organitzadors ja van haver de separar la pancarta de capçalera de la pancarta dels parlamentaris, que anava en segona filera. Eren els primers intents d' escalada, de trepar, a costa de les mobilitzacions dels moviments socials de base, horitzontals, assemblearis. L' estratègia va evolucionar a les campanyes contra la desfilada militar, la trobada del Banc Mundial i la Cimera de Caps d' Estat de la Unió Europea. Ja no es barallaven per la pancarta, volien tenir “bon rotllo” amb les diverses plataformes i enviaven delegats com en Joan Herrera i en David Minobes a les assemblees, mentre en Jaume Bosch es passejava per Vilanera. Però feien feina paral·lela. Eren prou conscients que la quota de pantalla era molt més important que la pancarta i es dedicaven a fer declaracions i entrevistes sobre la sostenibilitat ecològica, l'antiglobalització dels moviments socials i l' habitatge digne amb el paraigües de les grans mobilitzacions socials. Començaven a sentir el cuquet del poder: els focus, els micros, les càmeres, els platos de televisió.

La lluita contra la invasió imperialista d' Iraq va apretar l' accelerador per esgarrapar vots a la dreta i arrabassar-los el poder. Per Nadal de 2002 la Plataforma contra l' Embargament de l’ Iraq realitzava una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, però per aquelles dates encara no sortien prou a la petita pantalla com per ser l' objectiu dels polítics de l' esquerra oficial. Ningú plantava cara al govern d’ Aznar encara. Va ser a la gala dels Goya, quan els membres d'Animalario (grup de teatre que entre d' altres llocs va actuar al centre social autogestionat Hamsa) van fer la primera desobediència davant el PP. La bola de neu es va fer enorme, i partits com Iniciativa, ERC o el PSC donaven suport a manifestacions subversives que bloquejaven el trànsit durant hores o acampades que segons la normativa municipal de Barcelona eren del tot il·legals.

Entre l'11 i el 14 de març de 2004 es va girar la truita. Però tot no va ser tant espontani com semblava. Els partits de l' esquerra institucional callaven, no gosaven criticar la doctrina de la seguretat antiterrorista dirigida per Aznar, on tothom és culpable fins que es demostri el contrari, com ara l’afer de la Núria.

Des dels moviments de base, com ateneus, col·lectius de barri, grups altermundialistes i centres socials autogestionats es va anar gestant la resposta al discurs oficial. Es va convocar a sortir al carrer, a concentrar-se a Canaletes, a fer picar la cassola. Es van fer dues assemblees per organitzar tot plegat. No van ser només els SMS. Hi havia por, por del poder cec. Si Aznar guanyava escombraria amb els que se li oposaven. Molta gent va anar a votar per fer fora el PP. Simplement per això.

Aquella mateixa nit l' esquerra oficial ja sabia que estava a les portes del poder. L' endemà va començar també un canvi
d' estratègia. Els moviments socials de base ja no eren la palanca per aconseguir res, ara eren molestos. La invisibilització primer i la persecució després. Es van girar les tornes. Normatives cíviques per impedir els mètodes i les pràctiques que donen veu a les campanyes a peu de carrer: encartellades, pancartes, acampades, manifestacions, etc.... Persecució dels espais autogestionats okupats i diversos problemes per renovar els contractes de lloguer d’alguns ateneus i espais autogestionats que s' havien consolidat com llocs de trobada de la dissidència i defensa dels grans sectors econòmics lligats a la construcció i l' especulació immobiliària per tal de finançar els partits. Aquests espais van servir per autoorganitzar la revolta popular contra les mentides del govern del PP després de la matança integrista d’Atocha.

Ara Saura no controla els mossos, ben al contrari, es tracta d’una policia autonòmica que era controlada primer per CiU i després per Tura, però ara és un cos autònom del Departament d’ Interior, puix es impossible que Joan Boada deixi organitzar un provocació policial com aquesta de la detenció de la Núria que no desgasta electoralment ERC ni el PSC i deixa per terra les possibilitats electorals d’ Iniciativa a la demarcació gironina. Els propis mossos controlen en Saura i en Boada. Interior el controlen els que van armats. Els que mantenen l'status quo per la força, amb el que s' anomena “legítim monopoli de la violència”. Aquells que van a dormir cada dia pensant el bé que han fet disparant pilotes de goma contra joves que lluiten perquè fins i tot els mateixos policies deixin de pagar hipoteques i lloguers abusius, per denunciar l' especulació immobiliària. Però ara en Saura i en Boada ja tenen cotxe oficial, guardaespatlles i moltes altres coses per perpetuar el capitalisme.

L’ Ateneu Art i Cultura, de l’ Escala, exigeix:

- La llibertat immediata de la Núria Pòrtulas.

- La derogació de la llei antiterrorista.