>>>Jordi Martí Font, coordinador de la revista "Catalunya" de la CGT de Catalunya

Sóc d’idelologia anarquista, tal com la Núria Pòrtulas de Sarrià de Ter, a qui l’Audiencia Nacional ha aplicat la Llei antiterrorista i els mitjans han acusat de ser membre de grups “anarquistes”; porto a sobre una agenda on hi surten adreces d’institucions catalanes i de mitjans de comunicació, pel que em podrien acusar de voler-hi atemptar i reivindicar les bombes després, tal com a ella; tinc a casa llibres sobre moviments socials, d’història, revistes de contrainformació i de teoria política dissident que podrien posar com a botí de guerra en un d’aquest bufets lliures que els Mossos o qualsevol altra policia paren per convèncer l’opinió pública que sóc “culpable”; rento la roba amb detergent –i suavitzant- i per això em podrien acusar de voler fabricar bombes encara que després m’absolguessin de l’acusació, com als companys de l’Escamot Dixan Girona. Amb només aquests elements jo ja podria ser declarat culpable.
La ideologia de la sospita i del totes i tots som culpables fins que no demostrem el contrari plana sobre els moviments socials transformadors i sobre qualsevol persona que no compleixi els manaments del bon ciutadà cívic i part del ramat: hipoteca, vot cada quatre anys, no qüestionador de res, submís...
És la mateixa pastanaga de sempre repintada de colors lluents perquè continuï atraient la majoria social –tot i que cada cop menys- i dotar alhora aquesta majoria d’un discurs que, malgrat suposi llençar pedres a la pròpia teulada, resulti fàcil de recordar i de repetir, un discurs que creï frases del tipus “els immigrants ens prenen la feina”, “totes les ajudes socials i els pisos són per a ells”, “els okupes són tots fills de papà”, “el millor és que a la feina no es fixin mai en tu”, “de pobres sempre n’hi haurà”, “no et queixis que serà pitjor”, “els okupes són una màfia, com els immigrants”, “mà dura”... que deixen sempre de banda els interrogants sobre la societat de classes que crea cada una de les injustícies que ens ofeguen com si fossin forques, forques que són paraules, paraules que també poden esdevenir punys.
Sóc anarquista, català, internacionalista, ateu, sindicalista, periodista, docent, immigrat –del Priorat a Tarragona-, pacifista, etc. i molt, molt desobedient. Com la Núria i com tu i com tu i com tu...