Aquesta és una crònica personal que intenta explicar resumidament els trenta anys de lluita contra el desviament del riu Llobregat i la ràbia pel fals discurs ecològic entorn a la destrucció del Delta del Llobregat.

EL QUE EL FRANQUISME NO VA PODER FER, AVUI HO FAN ELS 'ECOLOGISTES DE DEBÃ?'?

La lluita contra el desviament del riu i per la conservació del Delta es remonta a trenta anys d'història, un temps que no podem passar de puntetes com intenten fer alguns polítics i mitjans de comunicació, perque han passat moltes coses i perque en aquest cas com sempre la memòria és necessària.

El desviament del riu és un projecte ideat pel franquisme, tot i que ja s'havia plantejat teòricament molts anys abans, no serà fins l'any 1972 que es redacti el projecte de desviament. L'any 1976 el Pla Metropolità ja configura el desviament des del pont de Mercabarna, just el lloc per on s'ha fet finalment, recollint el pla dels franquistes i adaptant-lo als 'nous temps'? amb quatre pinzellades per fer-lo més digerible pel Prat de Llobregat. Però el 17 de setembre de 1976, 20.000 pratencs sortien pels carrers del poble per cridar contra el projecte de desviament. Entre els manifestants es trobaven els que en un futur de pocs anys serien els nous governants del PSUC, els quals van fer seves la demanda majoritària de la població. En motiu d'aquella data es va transportar una enorme roca de la llera del riu i es va ubicar a una nova plaça que rebria el nom de 17 de setembre, actualment la plaça i la roca continuen allà amb la data escolpida per vergonya d'alguns i per desmemòria de la majoria.

El crit 'No al desviament'? és un crit històric al Prat de Llobregat, des d'aquella manifestació del 76 fins l'any 1994 que es signa el Pla Delta, tot el moviment associatiu del Prat i el seu consistori, des de les primeres eleccions governat pel PSUC (actual IC), continuaven plantant cara a un pla que suposava un greu perill pel nostre entorn. Des de les entitats sorgien iniciatives com les visites al Delta, manifestacions vàries, recollides de signatures, xerrades informatives, accions'?. Des de l'ajuntament es recolzaven totes aquelles campanyes i actes i s'afegien alguns ideats per ells mateixos. En definitiva tot un poble en lluita i el seu consistori, en aquest cas, recolzant aquesta lluita.

Però tot va canviar un abril de 1994, a l'ajuntament del Prat es van reunir diverses administracions per rubricar el que avui estem patint dramàticament. La plaça de la Vila va ser pressa per totes les policies imaginables (locals, guardiescivils, nacionals i mossos) amb geos a les teulades. L'ajuntament del Prat en un acte de traició absoluta va signar aquell pla entre unes mesures de seguretat que no li evitaren els xiulets i insults. Des de llavors tot el que havien dit anteriorment no valia, moltes de les persones que protestaven van callar-se seguint l'obediència del partit, d'altres van marxar dignament pel seu desacord, però des del consistori es va iniciar una de les majors manipulacions informatives que hem patit en els darrers anys a aquest poble. El Prat es va omplir de plafons que deien 'si al pla delta'?, les signatures que poc mesos abans s'havien recollit des del consistori contra el pla ja no contaven, les entitats i associacions que continuaven en la seva negativa rebien fulletons, xerrades tergiversadores, en definitiva tot l'aparell propagandístic d'un ajuntament amb majoria absolutíssima volcat en convencer a la gent de que el que abans estava malament des d'aquell dia estava bé. Una volta de la truita digna de la 'Rebelió a la Granja'? d'Orwell. Però clar, els que tenim memòria recordem els fets, recordem aquests mateixos polítics, que avui surten somrient, com en aquells dies feien mitings en que quasi posaven la seva vida abans de que el riu es desviés, existeixen les hemeroteques i algun dia algú s'haurà de decidir a explicar-ho perque no es perdi.

Des d'aquell dia qualsevol persona que es declarès contrària al Pla Delta era estigmatitzada, l'associacionisme del poble rebia un nou atac frontal en forma d'ocupació d'alts carrecs pels nous membres d'IC, la majoria d'entitats passaven a forma part directa de la política consistorial, els seus càrrecs eren del partit i la gent que en quedava estava domesticada de tal forma que ningú poguès qüestionar ja no el pla Delta sino qualsevol problema del Prat. Una reacció rapídissima dels governants que van fer que un cop arribades les següents eleccions cap partit pratenc s'atrevís a qüestionar el Pla Delta per no quedar fora dels grans guanys que suposaria, i per l'implicació directa de tots ells en alguna o altra administració signant, i així continuem a dies ara, en que problemes gravissims que succeeixen al Prat únicament tenen la contestació dels de sempre, gent que es mantenen independents amb prou esforços, i les tragaderes de certes associacions i sindicats que arriben a nivells de fastic. IC des de llavors ha anat perdent vots elecció rera elecció fins perdre la majoria però encara continuen sent el partit amb 'més obediència'? en el poble.

El Pla Delta s'havia convertit en un pla secret. De cara a la població la propaganda feia la feina intoxicadora d'anar calant com una gota malaia, les entitats ecologistes i les que encara quedaven a la contra continuavem amb les nostres xerrades informatives, manifestacions, concentracions, actes, un regitzell d'activitats que podrien omplir una enciclopedia, però que a la llarga mai podien competir amb una propaganda institucional que arribava a cada casa del Prat, plena de coloraines i de disseny, amb oficines obertes per explicar que maco serà el Pla Delta, amb milions i milions de diners deixats en fer veure que el que havien signat era el millor per nosaltres. Havien passat molts anys d'aquell 1976 i van aprofitar la desmemòria de forma goebbeliana, però a la llera del riu durant molts anys va continuar lluint-se la pintada que van fer en el seu dia els membres d'IC dient 'No al desviament'?.

Davant d'aquesta allau la gent va tenir poques sortides, molts es van fer conversos per raons de disciplina de partit, d'altres per raons de que no tenien l'informació contrastada com abans i van ser convençuts, d'altres simplement van passar d'un tema que no els interessava. Els que estaven en contra continuaven però cada cop amb més desànim, la majoria de gent del Prat que es podia declarar contrària es van retirar a un ostracisme i una decepció de que tot estava fet, tot estava signat i no canviria res. El discurs ecològic a base de repetir el que sempre haviem repetit el plantejaven des de les institucions com una cosa del passat, com de retrògrads que no volen el progrès ni l'evolució, i quan menys eren més eren els insults i més llenya se'n feia de l'arbre caigut, totes les administracions i tots els partits havien donat el pas, els mitjans de comunicació no trigarien gaire en seguir-los de forma unànime, excepte un petit diari local anomenat precissament 'Delta'? que res podia fer contra els grans monopolis informatius nacionals i estatals. L'aturada del projecte d'incineradora, contemplada al Pla Delta, a base de recollir signatures va donar un respir, però els anys s'han encarregat de fer vencer la propaganda més gran i estensa, la que arribava a totes les cases en forma de revista 'informativa'?, la que monopolitza el debat subjectivament, la que no qüestiona sino que glorifica. La lluita contra el Delta s'havia convertit en una lluita individualitzada, en que moltíssimes persones eren contràries però que no estaven disposades després de 20 anys a continuar lluitant perque ho donaven tot per perdut. Tanmateix dins d'aquestes individualitats s'han aconseguit mantenir encara oberts un quants fronts que si no haguès estat per aquesta determinació i esforç, moltes vegades solitari de moltes persones, s'hauria apagat definitivament. I ahir el Llobregat l'haguessin desviat amb focs d'artifici.

Sobre el que s'explicava del Pla Delta només sortien les parts més possitives, totes aquelles coses que molestaven simplement es silenciaven, i aquesta era una informació que abans era pública i que davant d'aquesta censura i parcialitat cada cop quedava en cercles més reduits i entesos. L'informació que abans fluia ara quedava estancava en grups conscienciats molt petits. La realitat del Pla Delta havia estat controlada per IC a nivell local, però internament no tota IC podia opinar lliurement sobre aquest fet, ni falta que els hi feia a alguns, el Pla Delta és un pla que des del principi ha estat lligat a una persona: Lluís Tejedor, ell decidia, ell era el representant i únicament ell es reunia amb la resta d'administracions i consorcis, la situació era personalista al màxim, i moltes de les persones d'IC no tenien cap mena d'argument més per defensar el pla que: 'el que decideix és Tejedor'?, això servia per carregar sobre les esquenes d'una persona inqüestionada a dins del partit tot un pla d'infraestructures i ell treia pit i deia 2ª molta honra'?. Aquí ni tansols hi havia democràcia interna, algunes de les desercions notòries per aquesta situació simplement es retiraran a un recès respectuos amb els antics companys, i només en la més estricta confidencialitat et confessarien que a dins d'IC, en quant al Pla Delta, Tejedor tenia les regnes i ningú més opinava si no era per afirmar el seu parer.

Tejedor ha dirigit el pla com si es tractessin de les obres de reforma de la seva finca, el Prat era el seu 'cortijo'? i la població afectada no tenia més drets que els de patalejar. La solució de demanar un referèndum davant aquell canvi tan radical en la fesomia del nostre entorn, no semblaven preocupar als que en d'altres llocs demanaven la democràcia més participativa, en cap moment es van obrir consultes a la població sobre cap ni una de les infraestructures que a tots ens tocaria patir. Ni una pregunta, les respostes ja les tenien ells.

Totes aquestes situacions s'estaven donant en un moment en que semblava que el Delta es trobava en un punt mort, des del 1994 fins a l'any 2001 es pot dir que les actuacions han estat de tanteig, de realització de plans, d'alguna actuació que d'altra, però cap infraestructura gegantesca exceptuant la Pota Sud. No seria fins a la tala de la pineda que els pratencs vem començar a veure les conseqüències reals d'aquell pla. La tala de la pineda es va efectuar per deixar lloc a la tercera pista, més de 20.000 pins d'una pineda, única al litoral català per la seva virginitat, van ser talats de forma secreta, sense que ni tansols s'hagués format la comissió mediambiental que havia de seguir-la. Aquesta desfeta va ser denunciada als tribunals sense que tinguès conseqüències per AENA. La pineda ha estat un espai ampliament demanat per la població del Prat, un símbol, ja que aquesta ha estat privatitzada d'ençà els anys 60 i el poble no tenia lliure accès, la demanda d'una pineda pública, defensada inclús per IC poc abans de la tala, quedaven en la veritat de que aquella pineda havia estat cedida a AENA perque fes el que vulgués amb ella, com així va ser. L'actual 'parc litoral'? que ens venen és una caricatura sarcàstica del que un dia va ser la nostra pineda, qualsevol que l'hagi vista ho sap, i el que no, dirà: 'que maco està tot'? amb la tranquilitat que dona la ignorància involuntaria.

Aquesta actuació va comportar una commoció generalitzada al poble, havien tocat una d'aquelles parts que saps que tocaran però que no pots imaginar-te fins que no la veus tocar, com ens ha pasat ara amb el riu. La commoció va ser general tot i que el desencís continuava marcant la resposta de totes les persones contràries al pla. En resposta l'ajuntament del Prat va muntar una excursió anomenada 'Fem un tomb per la pineda'? per continuar explicant 'la sostenibilitat'? que suposa talar 20.000 pins d'un espai natural. A la sortida d'aquella primera excursió es van omplir el terra de branques dels pins talats i es va editar un cartell anomenat 'Fem una tomba per la pineda'?. L'ajuntament havia vist que la resposta a una acció tan contundent era fàcilment assumible i que el terreny estava preparat per aguantar només opinions que de seguida podien ser amagades o tapades per la brigada de neteja. Tan assumible que uns mesos després exhibien a tot color en el seu diari, pagat amb diners de tots però únicament per a glòria seva, una nova tala de la pineda en els límits de la tercera pista perque molestaven als avions. En aquest article s'ens deia que tot allò responia a causes de seguretat i que es feia amb el major respecte a la sostenibilitat i l'ecologia. Talar pins com a acció ecològica, una volta de clau més en l'hipocresia, la qual es veia refrendada amb el mateix director d'AENA fent una xerrada al Centre 'd'Informació'? del Delta per explicar-nos la mesura. Un centre que s'ha creat per marcar-li en colorets al Sr.Tejedor les seves propietats i recordar-li, per si s'havia oblidat, que bé que ho estava fent. Per suposat el director d'AENA no va saber com sortir-se'n de la situació de tenir tot un públic en contra i uns quants manifestant-se amb pancarta a la seva cara, simplement va acabar confessant que ell d'ecologia no sabia i que això li hauriem de preguntar als 'tècnics'?.Aquesta anècdota podria venir acompanyada de moltíssimes més en una llista interminable de desproposits i de 'donde dije digo'?, però al que anem és al desviament del riu Llobregat, per intentar explicar el perque d'aquella cara de cofoisme de Tejedor en sortir en pantalla i el més misteriòs de tot, perque vaig tenir la lleugera sensació de que per uns moments semblava levitar.

La batalla per fi havia estat guanyada, Tejedor podia respirar i a sobre al seu cantó estava ben acompanyat 'pels més grans'?. Per la tercera pista no va dubtar en envoltar-se de Valdecasas, Cascos, Pujol, Clos, i el mismíssim Aznar, companyies que no semblen fer neguitejar al nostre atrevit alcalde. Pel desviament del riu flanquejat pel flamant tripartit i al capdavant Maragall departint de tu a tu amb el nostre pantocràtor local i titllant als que protestaven de 'fonamentalistes'?, deu ser perque estem fonamentalment en contra?. Tanmateix no hem d'oblidar que per aquest acte de desviament només estaven convidades les autoritats i 'forces vives'?, un acte íntim, en confiança, d'aquells que agraden tant als nostres polítics d'ahir, d'avui i de sempre, sense opinions divergents ni públic cridaner que et pugui fer ennuegar amb el cava. L'acte no va ser anunciat a bombo i platell pels carrers del Prat, només uns quants ciutadans escollits o amb bones fonts d'informació van poder saber que allò es feia aquell dia, jo personalment em vaig enterar la nit abans com la gran majoria dels que vem coincidir a la riba. Entre nosaltres vem comentar que es podien haver esperat dos dies més per fer-ho coincidir amb una data tan assenyalada pel riu Llobregat com el 17 de setembre, i així mataven dos ocells d'un tret, suposo que problemes de protocol els hi impediren.

Només vem poder arreplegar unes pancartes i avisar a poquíssima gent, ni tansols sabiem on era l'acte, a quina hora i en quin lloc, cosa que al matí vem aclarir, si podriem arribar o estariem rodejats de policia. En definitiva l'arribada va ser més fàcil del que imaginavem, ens van deixar fer, perque ells s'ho miraven des d'una atalaia inexpugnable, una pancarta enorme penjada al pont, un apropament a les màquines que no podia ser directe sense llençar-te al riu i nedar, uns quants crits que ells en la llunyania del seu 'acte protocolari'? amb carpetes pel sol no sentirien, i la seguretat de que els informatius estaven de la seva banda, i que encara que diguessin que una desena d'ecologistes havien protestat, la magnitut de la seva obra era tan imperial i seria tan ben comentada per telenoticies i diaris que no tindrien cap ressò més que en les seves possibles consciències, cosa bastant difícil en un polític com cal. Ni tansols una sentència d'il?legalitat ha pogut aturar-los, simplement es diu que ara ja no és possible i la sentència per art de magia queda en el limbo del que anomenen 'justícia'?.

Tot va succeir molt ràpid, els trenta anys de lluita quedaren en el no-res de l'impotència i la ràbia. Qualsevol que s'estimi el seu poble, que conegui el seu entorn, que l'hagi gaudit i disfrutat durant la seva infància i joventut hauria de sentir pena pel que ahir ens van fer, i pel que porten durant uns quants anys fent-nos. No cal fer esment a l'absoluta desolació que un sent quan el seu crit s'estavella davant els magnífics plafons dels enginyers, les cròniques assèptiques de la majoria de periodistes, els aplaudimenst dels falsos ecologistes que s'han venut a aquesta forma 'd'ecologia'? tan profitosa i beneficiosa en el sentit més lleig de la paraula. La que veu en els recursos naturals un puzzle que es pot moure, amb el que es pot jugar i barrejar com si d'un joc es tractès, que es desganyita quan es presenta un PHN a l'Ebre i en canvi a una realitat paral?lela i prou semblant com la destrucció d'un altra Delta no té cap problema per dir: 'endavant amb les màquines'?. Si d'aquí a 30 anys els mateixos polítics que governen ara decideixen canviar el PHN de l'Ebre, posar-li quatre comes, quatre suposades 'correccions ambientals'?, te l'emboliquen amb celofan i te'l presenten com una cosa nova, la gent de l'Ebre intuirà que l'han enganyat, no sabrà com o potser si, però el polític de torn podrà respirar tranquil perque el seu malabarisme ecològic ha colat i el lloc a la poltrona no se li qüestiona. Si a sobre al seu costat te un president de la Generalitat que titlla de 'fonamentalistes'? als crítics, només pel fet que critiquen i sense tenir en conte el que i perque, uns mitjans de comunicació que s'entesten en no voler contrastar les opinions, estarem davant d'un altra Delta desaparegut amb totes les sostenibilitats possibles per glòria dels centenars d'anys en que aquesta terra va ser guanyada al mar pels pagesos d'aquest part del Delta.

Només ens quedarà llavors la veu d'aquells jubilats que des del pont es miraven tristos les obres del desviament mentres deien 'quina llàstima'?, potser eren fonamentalistes o potser massa sensibles, en tot cas la seva opinió no conta pels nous cacics de la 'democràcia'?.

El Prat. 17 de setembre del 2004

- - -
Llegit a bcn-imc