Els fets ocorreguts durant la Diada i la Festa Major de Castellar del Vallès ens han mostrat, amb tota la seva cruesa, una realitat gestada des fa temps que les diferents forces polítiques del règim han volgut amagar o minimitzar. L'agressió combinada per part de grups feixistes espanyols (amb i sense uniforme) contra una població que pretén exercir la seva ciutadania de manera lliure i natural ha posat de manifest un seguit d'anomalies socials i polítiques de les quals cal treure conclusions, tant pel que fa a l'arrel del problema, com a les hipotètiques solucions.

En el capítol de responsabilitats cal parlar, evidentment, de les polítiques socials, econòmiques i urbanístiques desplegades tant per la Generalitat com pels diferents ajuntaments governats per PSOE i CiU. Aquestes polítiques s'han caracteritzat per un empobriment sistemàtic dels serveis públics, per la creació de barris-dormitori sense vida social ni cultural i per la imposició de determinats models alienants d'oci i de consum.

Sense anar més lluny: quantes biblioteques, centres cívics o culturals, educadors de carrer, assistents socials, casals de joves han aparegut a Castellar mentre la seva població augmentava espectacularment els darrers anys? �s possible parlar d'integració, de cohesió social, etc. quan l'actual model de territori i de societat tendeix a apilar els ciutadans en zones culturalment i socialment despersonalitzades, desvinculades de la vida social i cultural del poble i on els únics valors que es conreen són la competitivitat i les lleis del mercat?

La fractura social provocada per les polítiques liberals ha aplanat el terreny a la proliferació d'expressions salvatges de les frustracions, però el fet que aquestes hagin derivat cap al feixisme i l'espanyolisme, en lloc de cap a formes més racionals, té uns altres responsables, uns factors ideològics i psicològics que han influït de manera decisiva.

Els orígens d'aquestes desviacions cal buscar-los, sens cap mena de dubte, en l'evolució d'un dels grans partits polítics estatals i del món mediàtic i associatiu que l'envolta. Ens referim, òbviament, al PSOE. Quan aquest partit abandona definitivament tot referent esquerranós o obrerista i evoluciona dins les coordenades del liberalisme, necessita dotar-se d'un coixí social que li permeti representar electoralment algun sector.

Malauradament, aquest viatge a la dreta del PSOE coincideix amb una etapa de frustració provocada per les successives victòries del catalanisme conservador en les eleccions autonòmiques, fet que acabarà decantant definitivament la balança: el PSOE construirà el seu món a Catalunya, no pas a partir d'identificacions ideològiques (impossible, perquè careix d'ideologia, o si la té, és la mateixa que la de la resta de partits de dreta), sinó d'una identificació ètnico-lingüística de certs sectors socials amb un teòric però impossible nacionalisme democràtic espanyol.

El PSOE practica, doncs, una política adreçada a preservar bosses de població al marge de qualsevol vestigi de catalanitat, promou la identificació de les persones nouvingudes no amb la societat on s'han de desenvolupar, sinó amb un cert imaginari espanyol amb la sola intenció de mantenir un vot captiu al Principat.

Aquesta política quintacolumnista espanyola del PSOE arriba als seus extrems més delirants quan, seguint tàctiques goebbelianes i a través d'organitzacions satèl·lit com el Foro Babel, pretén mitjançant un falsejament sistemàtic de la realitat sòciolingüística catalana excitar i fracturar la nostra societat, tot desviant l'atenció de les classes populars contra una suposada 'opressió catalanista'? al més pur estil Lerroux.

Per desgràcia, la realitat és més crua que tot això, i les estadístiques sòciolingüístiques, les dades macroeconòmiques o els conflictes socials ens demostren dia a dia que els Països Catalans som una nació ocupada, sotmesa a un Estat (bé, de fet, a dos) de profundes arrels antidemocràtiques i etnocèntriques; som una nació espoliada econòmicament tant per una burgesia oportunista, com per una burocràcia espanyola que sosté, amb la nostra feina, el seu aparell de dominació; i som una nació sotmesa a un ordre social i econòmic alienant que impedeix a bona part de la nostra ciutadania gaudir de les condicions necessàries per realitzar-se com a persones.

Finalment, en l'anàlisi dels fets de Castellar del Vallès, cal dir en veu alta la constatació evident d'un fet que sovint se'ns vol disfressar: la Guàrdia Civil no és un cos de seguretat que tingui per missió protegir els ciutadans: és una força d'ocupació espanyola que actua únicament i exclusivament sota aquests paràmetres. �s per això que agredeix els ciutadans (els ocupats) mentre assisteix burleta a les accions dels 'irregulars'?, dels 'paramilitars'? o 'esquadrons de la mort'?, com preferiu anomenar una gent, que en el llenguatge actualment en ús només mereixerien el qualificatiu de terroristes.

Tot plegat, ens ha de fer pensar que la solució a aquests problemes no és cosa de dos dies, ja que va estretament lligada a la construcció d'una societat realment justa, cohesionada i democràtica als Països Catalans. Les mesures a prendre han d'apuntar, doncs, cap aquí i bajanades com la d'exigir més forces d'ocupació (tan de moda entre els alcaldes del Vallès Occidental) són, senzillament, repugnants des d'un punt de vista de dignitat intel·lectual col·lectiva.

La normalització de la vida democràtica al nostre país passa per la total retirada de les forces d'ocupació i pel desplegament d'uns efectius policials sotmesos al control democràtic de la població a través d'organismes participatius. Cossos policials que haurien de tenir una estructuració transparent que permetés exigir responsabilitats concretes tant als comandaments com als funcionaris. En aquests cossos, no tan sols no cal reservar cap plaça als ocupants, sinó que caldria vetar-hi explícitament l'entrada a tots aquells personatges que s'hagin vist involucrats en accions antidemocràtiques.

No serà possible normalitat democràtica sense justícia i cohesió social. El desplegament de polítiques igualitàries, que tendeixin a promoure la socialització dels béns materials i culturals i que substitueixin paulatinament la cultura de la competència per la de la cooperació, i la defensa dels beneficis particulars per la defensa de l'interès comú, no pot ajornar-se si pretenem redreçar la creixent fractura social.

Finalment, per normalitzar un país caldria que totes les forces polítiques que es pretenguin democràtiques (i en això cal excloure taxativament el PP) defensin sense vacil·lacions ni partidismes un nou marc jurídico-polític, una ruptura democràtica respecte a l'actual postfranquisme, un marc on el poble català pugui decidir de manera sobirana com organitza la seva societat, la seva economia i les seves institucions.

Vosaltres us ho creieu?

Mentrestant, caldrà seguir lluitant dia a dia per una societat més lliure, més culta i més igualitària.

Xavi Oca

Publicat al número 26 de la revista Ordint la trama.

Publicat a la pàgina de l'MDT.