El proper 18 de novembre tindrà lloc al Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg (Estat francès), una vista sobre les demandes que van presentar tretze persones detingudes en la famosa operació Garzón de l'any 1992 per haver estat objecte de tortures pels agents policials en el llarg període d'impunitat que els atorga la llei antiterrorista.

En el moment de les detencions l'estiu de 1992 ja van ser denunciades les tortures a què van ser sotmesos la majoria de la trentena de detinguts. Aquestes denúncies han hagut de seguir un llarg i enredat procés judicial que té una nova data aquest mes de novembre, davant de la justícia internacional, en què l'Estat espanyol, ara com a demandat, haurà de donar resposta a totes aquestes denúncies.

(Si cliqueu a l'"Especials" del costat del títol podreu accedir als testimonis de les tortures) Els fets es remunten a finals de juny i principis de juliol de 1992 quan una trentena d'independentistes van ser detinguts per ordre del titular del jutjat central d'instrucció núm.5, Baltasar Garzón, per presumpta pertinença a organització armada, Terra Lliure.

Aquesta ràtzia de dentencions, l'anomenada operació Garzón, que va suposar un cop duríssim i definitiu a l'independentisme català, buscava precisament aconseguir un període de plena pau social de cara a la celebració a finals d'aquell mes de juliol dels jocs olímpics a Barcelona.

La majoria dels detinguts van ser objecte de tortures a la seu de la Guàrdia Civil a Barcelona i a la Direcció General de la Guàrdia Civil a Madrid en els llargs períodes d'incomunicació de la llei antiterroristes. Les pràctiques concretes de tortures denunciades són la "bossa", la "banyera", descàrregues d'electrodes, cops amb objectes que no deixen marca i sobretot una constant tortura psicològica a base de coaccions i amenaces als detinguts i als seus familiars. El grau de tortura a què van ser sotmesos va portar a un dels detinguts, en Marcel Dalmau, a intentar suïcidar-se mentre estava detingut a la DG de la Guàrdia Civil llançant-se de cap contra una paret.

Tot i que la majoria d'aquestes pràctiques no solen deixar marques físiques observables amb un simple reconeixement mèdic (sí que ho són a través de mitjans tècnics especials, la reziometria permet comprovar l'ofec i per tant si hi ha hagut pràctica de la "bossa"), tots els detinguts van presentar lesions després d'haver passat a disposició judicial. Aquestes lesions van quedar recollides en els exàmens mèdics que es van fer els que van sortir en llibertat o en els reconeixements que els van realitzar a les presons als que van ingressar en centre penitenciari. Aquesta és avui una bona base per fonamentar les demandes de tortura davant del TEDH d'Estrasburg.

El llarg procediment judicial iniciat fa més de deu anys s'explica bàsicament per la justícia espanyola. I és que per poder acudir a una instància judicial internacional cal haver esgotat abans les instàncies judicials internes. L'operació Garzón del 1992 va portar a un judici a l'Audiència Nacional l'any 1995. En aquell judici es van exposar per part dels acusats àmpliament l'existència de tortures i el fet que les declaracions que es volien fer servir per condemnar-los havien estat obtingudes gràcies a aquestes. La sentència del cas va ordenar obrir una investigació que va correspondre al Jutjat d'Instrucció núm.22 de Madrid.

Aquest jutjat després de realitzar unes diligències mínimes va arxivar el cas. Contra l'arxiu es va interposar recurs d'apel·lació davant de l'Audiència de Madrid que va ratificar la decisió d'arxiu. Contra aquesta segona resolució es va interposar recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional que l'any 2000 va dictar resolució desestimant-lo. En aquest moment els demandants van acudir al TEDH d'Estrasburg.

De la vista del dia 18 de novembre en sortirà una resolució de la sala que podrà tenir diverses direccions. Podria ser que estimés ja directament que hi van haver tortures, per la qual cosa condemnaria l'Estat espanyol per haver vulnerat el Conveni Europeu dels Drets Humans. Podria ser també que desestimés directament o que ajornés la decisió a la pràctica d'un conjunt de proves (testimonis, pèrits...).

Sigui quin sigui el resultat hem d'entendre que ja ha estat una victòria que l'Estat espanyol hagi d'acudir a una vista per aquest tema davant d'un organisme internacional. Per altre banda cal recordar que el TEDH rep cada any unes 30.000 demandes del conjunt d'Europa (unes 800 provinents de l'Estat espanyol) i que porta tan sols a l'examen per una sala de 800 demandes del conjunt de 30.000 (que en el cas espanyol són només 4 o 5 cada any). Cal concloure, doncs, que és una petita victòria haver arribat fins aquest punt.