Les patents, en principi, serveixen per motivar la innovació en camps on els costos d'investigació són molt elevats i així les empreses s'asseguren un benefici; d'aquesta manera, si algú es vol beneficiar del seu esforç inicial, ha de pagar. Teòricament això és positiu per a la societat perquè ens ajuda a avançar.

Però en el camp del programari no s'hi poden aplicar les mateixes regles. Els costos de producció són molt menors que en la indústria mecànica ja que no calen ni proves ni prototips, i les respostes són sempre iguals, només es necessita una quantitat d'hores per fer la feina.

Un dels exemples que se sol posar per explicar de manera senzilla com afectarien les patents de programari al progrés de la ciència és l'algorisme de Pitàgores: si en l'antiga Grècia haguessin existit les patents i aquest senyor hagués patentat el seu algorisme, només haurien pogut utilitzar-lo les persones que ell hagués volgut i al preu que ell hagués posat. Evidentment això hagués estat catastròfic per a l'evolució de la humanitat sencera.

Fins ara la llei deia que no es podia patentar un 'programa com a tal' però s'han anat patentant bestieses com el 'carro de compra electrònic', la 'màquina per a fer pa i un sistema de codi per a aquesta', i una infinitat de patents (30.000) que aparentment no són aplicables però que cap PIME o grup de gent relacionada amb el programari lliure no poden dur a judici, ja que aquesta mena de judicis poden costar fins a 1.000.000$ als EEUU (degut a que es necessiten experts i enginyers). Per tant, encara que amb la llei a la mà no puguin guanyar, a la pràctica les grans empreses fan el que volen i ho patenten tot.

Ara ens trobem en un moment delicat ja que la Comissió Europea vol canviar la llei, fer que tot sigui patentable i d'aquesta manera totes la patents que ja hi ha siguin completament legals i donar la possibilitat a les empreses de patentar el que quedi, si és que encara queda alguna cosa.

Hi ha tota mena de patents, des de les genèriques (com la del pa) fins a d'altres de concretes com les dels algorismes de compressió LZW, MP3, MPEG... però és humanament impossible que un programador les sàpiga totes i que no en vulneri cap a l'hora de programar, per això les grans empreses, tenen equips d'advocats que només es dediquen a això i ataquen a qualsevol que els faci nosa. En aquest sentit, el programari lliure és el més vulnerable de tots, ja que segons els quatre punts que el defineixen com a lliure (1- usar-lo per a qualsevol fi, 2- estudiar-lo per saber com funciona i com està fet, i adaptar-lo a les pròpies necessitats, 3- redistribuir-lo a qui vulguem i 4- millorar-lo i redistribuir les millores perquè serveixin a altri) deixa el codi font a disposició de tothom i així és molt més fàcil que hi trobin una infracció d'alguna patent.

Text basat en aquest de SoftCatalà.