Aquest 28 de juny ha tornat a ser una jornada de lluita per la visibilitat i els drets de les homosexualitats i transsexualitats diverses. Enguany però, a banda de la lluita pel present, des de la Comissió Unitària pel 28 de juny s'ha volgut engegar una campanya pel reconeixement de les víctimes represaliades durant el franquisme. Víctimes per haver triat ser lliures en els seus desitjos, sentiments i pensament. En el manifest hi podiem llegir paràgrafs com el següent: "Fa més de 25 anys que va morir Franco i, des de llavors, la nostra societat encara té pendent, no només reconèixer i rehabilitar els repressaliats homosexuals i transsexuals del franquisme si no donar a conèixer la memòria històrica de persones que, amb la seua lluita silenciosa, ens han ajudat a obrir nous camins de llibertats." La manifestació central de la jornada va tenir lloc a Barcelona, a mitja tarda. Milers de persones van iniciar la marxa a la plaça Universitat, fent visibles les reivindicacions, els crits i la festa. El centre de la ciutat durant més de 3 hores va reunir la protesta, que a la nit va desembocar amb una gran festa a la plaça Universitat, que es va allargar fins a la matinada.

Contra-Infos 1/7/03

- - - - 8<- - - - -

Manifest unitari del 28 de Juny del 2003:

Era un matí fred del 39 aquell en què dos tenebrosos gestapos trucaven a la porta d'en Johan, estudiant de piano de 20 anys. Se l'endugueren i al cap de pocs dies va ingressar al pavelló d'homosexuals del camp de concentració de Mauthausen. Un cop acabada la guerra i alliberats els camps, en Johan va continuar a presó: no era heterosexual.

En Martí també tenia 20 anys quan va ser detingut per la policia franquista i va ser conduït per la força a un centre de reforma que tenia el règim a Càceres.

Allà li foren aplicades tota mena de tècniques d'aversió i tortures diverses per tal de tòrcer la seva identitat sexual cap al camí de la veritat, de la seva veritat. Avui se li nega una indemnització pels anys passats al centre: no és heterosexual.

En Salvador era un jove alegre, als anys 60. Bé, ho hauria estat, si no fos perquè la mala sort va fer que fos homosexual, i això li era imperdonable. Com era adinerat i de bona família, va provar de curar-se amb les més avançades i cares tècniques de l'època: electroxocs i d'altres barbaritats. Tot va ser inútil: no era heterosexual.

La Maria va néixer a principis de segle.

Ella no va patir la repressió, perquè, senzillament, no n'hi va haver. La societat que li va tocar viure no reconeixia les dones com a persones, i encara menys, és clar, les lesbianes. Senzillament no existien. Per a ella, la revolució sexual va arribar una miqueta tard...: no era heterosexual.

L'Elisabet, la Susanna, en Carles i l'Alba desitjaven un altre cos d'acord amb el seu gènere. I van lluitar, contra les normes d'una societat farcida de prejudicis, contra uns costums rancis, contra un conservadorisme glacial. A canvi van rebre unes pallisses mortals: no eren heterosexuals. Avui totes aquestes persones són entre nosaltres. Però no mireu al voltant perquè no les veureu. Heu de mirar dins vostre.

I riuen, satisfets, cada vegada que fem un pas en la llarga lluita de l'alliberament, i ploren, decebuts, cada cop que ens reprimim i ens amaguem.

Fa més de 25 anys que va morir Franco i, des de llavors, la nostra societat encara té pendent, no només reconèixer i rehabilitar els repressaliats homosexuals i transsexuals del franquisme si no donar a conèixer la memòria històrica de persones que, amb la seua lluita silenciosa, ens han ajudat a obrir nous camins de llibertats.

Que els patiments d'aquests 'i tants d'altres' companys i companyes no hagin estat inútils depèn de nosaltres.

Que deixin de plorar és cosa nostra. Cal continuar lluitant per obrir noves portes, per fer una societat menys heterosexista i més solidaria. Nois i noies que som avui aquí, que no ens enganyin amb falses paraules, que no ens venguin una felicitat de paper a canvi de la nostra llibertat. Reclamem el que ens pertany, reclamem el dret de viure, de posar-nos guapos 'o no', de créixer, de viure acompanyats 'o no', de tenir nens i nenes. Reclamem, en fi, el dret de viure fora de l'aparador social que ens separa de la resta. Mostrem-nos tal com som allà on anem i neguem-nos a deixar que ens limitin a espais concrets, com si fóssim elements d'un parc temàtic en rosa.

Que tremoli Barcelona, que tremoli el món, que les noves forces sorgides de l'esperit dels represaliats i les represaliades franquistes torni a triomfar, i que aquesta vegada acolorim la ciutat de rosa, de verd, de violeta. Obrim els armaris de la repressió, obrim les portes de les cases i passegem-nos per la ciutat tal com som. Companys i companyes, aquesta és la nostra oportunitat: que no ens la prenguin. Reclamem el nostre espai i el nostre temps.

Extret de www.lambdaweb.org