Presentació i resum

El Govern de la Generalitat presenta el transvasament del Roine com una solució a la suposada manca d’aigua de Catalunya. Ens diuen que hi ha poc impacte ambiental i que alliberaria de la pressió a l’Ebre, ja que una part del què es vol transvasar de l’Ebre vindria del Roine.

Com que moltes vegades, les coses mirades a primera vista sense tenir una informació àmplia, poden semblar molt diferents del què són en realitat, aquest document intenta posar de manifest tots els aspectes d’aquest transvasament per conèixer si és o no positiu.

En aquest document es demostra, vist de diferents formes, que Catalunya te suficient aigua sense fer necessari cap transvasament. Es posa de manifest que concretament portar aigua del Roine pot ser negatiu des del punt de vista ambiental, de salut pública (radioactivitat) i econòmic.

Al final es proposen algunes solucions.

S’adjunten adreces web i annexes on es pot comprovar la veracitat de tot el què es diu.

Característiques del transvasament

El cabal seria de 10 metres cúbics per segon. L’aigua s’agafaria del Roine uns quants quilòmetres abans de la seva desembocadura. L’aigua aniria dins una gran canonada de 2,4 metres de diàmetre, enterrada en la seva major part. Travessaria els Pirineus. Al llarg d’aquest trajecte hi hauran vàries estacions de bombejament. Anirà a parar al riu Ter abocant-ho als pantans de Sau i Susqueda o a la potabilitzadora de Cardedeu. La llargària total serà de 315 km. De totes formes el recorregut no s’acaba aquí. Sembla que es vol intercomunicar amb altres rius com el Llobregat.

A l’annex 1 hi ha més detalls.

Necessita Catalunya transvasaments?

Ho podem veure de diferents maneres.

La primera forma de veure-ho és ben simple i sense necessitat de cap número: Barcelona i comarques veïnes no han tingut mai restriccions d’aigua. Sempre n’hi ha hagut prou. Ã?s conegut que actualment es malbarata l’aigua. El consum per habitant podria ser molt més baix que l’actual sense cap problema, (rec gota a gota, sistemes eficients a la indústria i a les llars), també se sap que actualment la població de Catalunya pràcticament no augmenta.

Per tant, no hi ha cap motiu per pensar que hi ha d’haver mancances als propers anys. Més aviat al contrari, amb mesures més eficients ha de sobrar més aigua.

La segona forma de veure-ho serà amb quatre números que ens pot apropar més als valors reals.

A partir de la web de l’ACA, www.gencat.net/aca/cat/principal.htm, Polsant la fitxa “informació i documentació” polsant a continuació “ els recursos hídrics” i finalment “balanç hídric de les conques internes”, trobem moltes dades sobre cabals.

El transvasament va destinat a les conques del nord i centre de Catalunya (5.585.939 habitants, el 93% de la població de Catalunya).

Aquestes conques estan formades per Muga-Fluvià (157 hm3 de mitjana anual), Ter (629 hm3), Tordera (62 hm3), Besòs-Maresme (100 hm3), Llobregat (537 hm3), Garraf –Foix (6 hm3).

Per tant, el total anual que aporten són 1491 hm3.

Segons un estudi, publicat a El Periódico el dia 22 de novembre de 2002, entre ús urbà, industrial, comercial i públic, el consum mitjà a Catalunya és de 150 litres per persona i dia.

De les dades de demanda que presenta la Generalitat per les conques especificades, un 30% va destinat a rec, la resta, el 70%, és per consum industrial, comercial i domèstic. Per tant, incloent aquest 30% tindríem que el consum és de 214 litres (0,214 m3) per persona i dia (any 2002). Tenint en compte que un hectòmetre cúbic és un milió de metres cúbics, si multipliquem aquests 0,214 m3 per 365 dies i per 5.585.939 persones, tindrem 436 hectòmetres cúbics. Això significa el 29% de l’aigua disponible de la zona.

Cal dir que a la web de l’ACA en més d’algun document, per poder justificar un suposat dèficit, al costat del valors dels recursos de cada conca hi posa la demanda. Per exemple, per l’àrea metropolitana de Barcelona hi posa una demanda d’aigua urbana + industrial de 180 m3/any per habitant. Això és, 493 litres diaris, quan sabem per diferents fonts que el valor real segons l’ estudi esmentat és de 150 litres i segons l’Ã?rea de Medi ambient de la corporació Metropolitatna (veure adreça web més avall), és de 201 litres. Evidentment, les dades de demanda que publiquen la Generalitat estan absolutament inventades.

Més consideracions:

Hem analitzat només l’aigua superficial, la que passa pels rius, però tradicionalment, gran part del país s’abastia de pous d’aigües subterrànies. Gran part d’aquests pous estan tancats per contaminació per nitrats, pesticides i altres productes però només cal una política de control de nitrats, pesticides i purins per recuperar els aqüifers. Per conèixer l’ ordre de magnitud d’aquests aqüífers, tenim que només al Baix Llobregat es poden utilitzar de forma sostenible uns 50 hm3 anuals, i si es recarrega amb aigües depurades, se’n poden extreure 100 hm3 anuals. El total d’aigua que es pot obtenir sosteniblement de les aigües subterrànies a tot Catalunya és de 900 hm3 (veure www.gencat.net/aca/cat/aquifers/aquifers.htm).

Una altra consideració:

Hem suposat que l’aigua de consum urbà i industrial que s’utilitza es perd. La realitat és totalment diferent. Només se’n perd un 20% l’altre 80% se’n va a la depuradora i retorna al riu. Així, per exemple, de l’aigua que es consumeix a Manresa i Berga, el 80% torna al Llobregat un cop depurada. A Sant Joan Despí es potabilitza per consum de Barcelona i voltants. Per tant, la necessitat d’aigua és en realitat molt inferior als 436 hm3 que havíem dit abans.

Una informació complementària:

A partir de la web de l’Ajuntament de Barcelona, i de dades d’aigües de Barcelona es pot comprovar el consum total d’aigua des del 1987 al 2000, on es destaca que el consum no ha parat de baixar (www.mediambient.bcn.es/cat/web/cont_bcn_aigua_distrib.htm). Dels 146 hm3 que es gastaven al 1989 es passa al 113,5 al 2000. Per extrapolació, si Barcelona amb 1,8 milions d’habitants gasta 113,5, el consum domèstic industrial i públic del total de la zona amb 5,5 milions d’habitants seria 352 hm3. La dada coincideix força amb les esmentades anteriorment. De totes formes, per garantir aquesta aigua, es necessita una mica més ja que hi ha una mica més del 20% de pèrdues en canonades. Cosa que evidentment s’ha d’arreglar.

Més informacions complementàries:

Altra vegada, a partir de la web de l’ACA, www.gencat.net/aca/cat/principal.htm, Polsant la fitxa “informació i documentació” polsant a continuació “ els recursos hídrics” i finalment “balanç hídric de les conques internes”, trobem: el Llobregat aporta a l’ alçada de Martorell un total de 655 hm3, a l’alçada de Sant Joan Despí (ja s ’han endut l’aigua de Barcelona) 558 hm3. O sigui uns 100 hm3 menys. Això coincideix plenament amb el què declaren a l’Entitat de Medi ambient de l’ Ã?rea Metropol. de BCN.( www.ema-amb.com/aigua/abastament.html), que diuen emportar-se (al 1998) 102 hm3.

Es pot comprovar a la web del consell comarcal del Baix Llobregat (www.xtec.es/recursos/socials/llobregat/tema2/tema2.htm) que el cabal mitjà del Llobregat al Prat, la desembocadura, és de 17,8 m3/s el què fa que s’hi aboquin 561 hm3 anuals. Per tant el cabal des de Sant Joan Despí fins a la desembocadura no ha variat.

Es miri per on es miri, es pot comprovar que en total s’extreu del Llobregat al voltant del 18% del seu cabal. Per tant queda molta aigua per aprofitar (incloent cabal ecològic).

A partir d’aquestes dades queda absolutament demostrat que Catalunya no necessita cap transvasament.

Una informació interessant és la que fa referència a un cost que tenen els embassaments que sovint s’oblida: l’evaporació de l’aigua. A partir de l’ adreça anterior de l’ACA i polsant “els embassaments”, podrem comptar la superfície total que ocupen els embassaments a Catalunya i ens dóna 12.596 hectàrees. Amb una evaporació mitjana de 4 litres diaris per metre quadrat, podrem comprovar que se’ns perd per evaporació 183,9 hm3 a l’any. Tenint en compte que els embassaments estan de mitjana poc per sobre del 60% de la seva capacitat, el què correspon a una superfície aproximada del 85% de la màxima, l’evaporació seria de 156 hm3. El 75% del consum de tota l’àrea metropolitana.

Una pregunta que es pot fer qualsevol: si sobra aigua, perquè es fa decrets de sequera?, perquè es buida l’embassament de la Baells ?.

L’embassament de la Baells sol te una capacitat de 113 hm3 (el consum de Barcelona de tot un any), però l’aigua que desembassa està en funció del cabal de les mini centrals elèctriques, que és molt superior al que es necessita per subministrar la població. Quan hi ha una mica de sequera, en lloc de sacrificar l’interès de les companyies elèctriques es va buidant el pantà perquè tinguin el cabal que necessitin. Quan el pantà és força buit, llavors fan el decret de la sequera i comencen les restriccions a la població. El decret de la sequera del 2002 donava com a cabal mínim del Llobregat a Castellbell (10 km al sud de Manresa), el de 5,5 m3/s per garantir el consum normal de l’àrea metropolitana i el cabal ecològic. Si tenim en compte que el cabal mitjà a Castellbell és de 18,2 m3/s, deduirem que si el pantà de la Baells es buida és per una mala gestió. De passada donen a la població la imatge de que hi ha sequera i que s’han de fer transvasaments.

Un altre dada que demostra la política d’imatges és el tema sèquia de Manresa. Agafa 1 m3/s del Llobregat n’utilitza al voltant de 0,5 m3, i els 0,5 m3 restants tornen al Llobregat. El decret de sequera obligava que la sèquia només pogués agafar 0,8 m3. El resultat pel cabal del Llobregat és idèntic.

Perquè volen el transvasament?

No existeix una única resposta. S’haurien de conèixer tots els interessos econòmics i comissions que hi ha per enmig i també profunditzar en la psicologia de les persones.

La imatge poc raonada que amb aigua amb abundància tot va millor pot ser un dels motius. Les ganes infantils d’assemblar-nos als països centre europeus omplint el país de camps de golf pot ser una altre raó.

Per altra banda, l’aigua del Llobregat seria d’alta qualitat si no fos que se l’ha deixat contaminar de tot tipus de productes i, especialment de potassa i clorur sòdic provinent de les mines de Súria, Sallent, Balsareny i Cardona.

Existeixen solucions perquè les mines de sal i potassa no salinitzin els rius. Aquestes solucions (quantificades en estudis) són molt més barates que la del transvasament del Roine, a més retornarien la qualitat als dos rius (Cardoner i Llobregat) i aportarien quasi el doble d’aigua que la que aportaria el transvasament.

Actualment l’aigua que arriba a la depuradora de Sant Joan Despí porta uns 600 miligrams de sal per litre d’aigua. La normativa europea exigeix un màxim de 200 mil·ligrams.

Una altra de les raons és la creença per part d’alguns economistes que la construcció és el motor de l’economia. Per tant, “fent grans infrastructures tot anirà bé”. El problema és que si aquestes infrastructures són en realitat negatives pel país, seria millor que fessin, per exemple, un gran edifici, quan estigués construït l’ensorressin i el tornessin a construir i així fins a gastar-se els 1000 milions d’euros que costa el transvasament. S ’obtindria la mateixa activitat constructora sense fer malbé res.

Problemes que pot ocasionar el Roine

Si a algú li diuen “premi aquest gallet i morirà una persona però mai ningú el relacionarà a vostè com l’autor d’aquesta mort”, i prem el gallet, evidentment aquesta persona és assassina.

El consum d’energia convencional provoca el canvi climàtic i en conseqüència milions de persones estan morint a tot el món i milions d’hectàrees s’estan desertitzant. La portada d’aigua del Roine necessita d’unes enormes quantitats d’energia. Es pot donar per segur que l’augment de CO2 que provoca aquest consum augmentarà el nombre de persones que moriran d’ inanició i de les hectàrees que es desertitzaran. Les persones que volen tirar endavant aquest transvasament saben que no solucionarà cap problema i que causarà morts al tercer món. Saben també, però, que no seran comdemnats per això.

Actualment a gran part de Catalunya s’estan contaminant fonts, pous i aqüífers per culpa d’una deixadesa total per part de l’administració. Aquestes aigües subterrànies abastien a una bona part de la població. Actualment, degut a la contaminació, s’estan proveint de les aigües superficials. El què provoca una major pressió en alguns rius.

El lògic seria que se solucionés el problema de contaminació de les fonts i poguessin utilitzar-les de nou. El cert que si arriba més aigua d’algun altre lloc, se n’oblidaran per sempre més de preservar les aigües subterrànies de la contaminació.

L’altre gran problema: els rius Llobregat i Cardoner estan greument salinitzats. Hem comprovat abans, que el Llobregat te aigua de sobres però que no es pot utilitzar perquè les mines el salinitzen massa. Una altra de les raons possibles de voler portar aigua del Roine és la de donar el Llobregat i el Cardoner com rius definitivament perduts per la contaminació. Per tant l’arribada de més aigua significarà l’abandó i mort definitiva d’ aquests dos rius.

El Besòs aboca 138 hm3 anuals al mar. Només amb aquest cabal n’hi hauria suficient per subministrar la ciutat de Barcelona. No s’aprofita pel fet que està contaminada. Si porten aigua del Roine ens en podem oblidar de tenir un Besòs net.

Només aquests motius fan nefasta la possible portada d’aigua d’algun altre lloc. Però hi ha altres factors no menys preocupants.

El barrejar aigua de procedència tan llunyana com dels Alps, amb les aigües dels nostres rius provocarà amb quasi total seguretat la invasió de fauna al·lòctona que pot portar molts danys ecològics als nostres cursos fluvials.

El Roine és un dels rius més nuclearitzats del món. Només que una de les moltes centrals nuclears que hi ha, tingués una fuita radioactiva, ens arribaria als nostres rius i les nostres aixetes. A l’annex 2 hi ha la impressionant llista de instal·lacions nuclears a la riba del riu Roine.

Per fer la conducció de Montpeller a Cardedeu, s’ha de fer un moviment de terres de gran magnitud. La regata ha de tenir una profunditat mínima 5,5 metres. L’amplada aproximada de la zona d’obres seria d’uns 20 metres, quasi com una autopista.

L’argument que es diu d’alliberar pressió a l’Ebre és del tot fals. L’ experiència en tots els transvasaments és que com més aigua hi ha més se’n malbarata. Ã?s un conte de mai acabar.

Aspectes econòmics

Amb total seguretat i sense embuts podem dir que la portada d’aigua del Roine significaria un empobriment econòmic de Catalunya. (Donem per descomptat que l’empobriment ecològic seria molt important).

Hom suposa que si es vol portar més aigua serà per augmentar els regadius. El cost de més de 0,50 euros el m3 (veure annex 1), és massa alt perquè siguin rendibles. Llavors, la intenció que ja estan dient és que l’aigua del Roine serveixi per consum urbà i industrial i la dels rius per regadiu i camps de golf (abans o després de depuradora és el mateix a efectes de consum del riu). Per tant, el cost de l’aigua pels ciutadans serà molt més elevat. En realitat estaran pagant molt més perquè regadius i camps de golf la tinguin gratuïta, o sigui, a nivell de país s’estarà pagant indirectament una aigua per uns usos no rendibles.

Augmentar el regadiu a Catalunya per exportar, significa haver de competir amb zones de l’Estat Espanyol amb més producció i mà d’obra més barata. Això vol dir que s’hauran de baixar les rendes.

Monopoli:

Hem vist que, per exemple, només amb l’aigua del Llobregat seria suficient (o quasi) per proveir tot Barcelona i voltants i es podria alliberar al Ter del transvasament. El cost de les mesures perquè no se salinitzin els rius és molt inferior a la portada d’aigua del Roine, o, en tot cas, el cost de desalar l’aigua del Llobregat mitjançant osmosi inversa és molt més barat (l ’aigua del mar és moltes vegades més salada que la del Llobregat i el cost energètic de la desalació és proporcional a la salinitat). Per tant, podria venir una empresa de subministrament d’aigua fent aquestes inversions, i oferir aigua de qualitat molt més barata que la del Roine. Al cap de quatre dies l’empresa explotadora del transvasament hauria de tancar.

Per tant, difícilment cap empresa voldrà invertir en el transvasament del Roine si no se li assegura una situació de monopoli.

Quines solucions hi han?

De fet, de solucions n’hi ha i de molt diverses. Com que afortunadament tenim molta més aigua de la que necessitem, tenim moltes combinacions perquè hi hagi aigua per a tots sense malmetre el medi ambient ni buidar els rius.

De totes formes la solució ha d’anar en la direcció de màxim respecte al medi ambient. Per això s’han de minimitzar els embassaments (els aqüífers poden regular la disponibilitat de l’aigua de la mateixa manera que els embassaments). Consumir els recursos locals, o sigui, res de transvasaments. No deixar que es contaminin els rius ni les fonts ni els aqüífers, recuperar els que estiguin contaminats i afavorir la morfologia original dels rius amb el bosc de ribera que els caracteritza.

En concret, és important la recuperació del Besòs que pot aportar una quantitat important de l’aigua de Barcelona.

S’han d’aplicar les mesures necessàries perquè les mines no salinitzin l’ aigua del Llobregat. En cas que no es pogués assolir els nivells òptims de salinitat, s’hauria d’acabar desalant l’aigua que s’agafa del Llobregat mitjançant osmosi inversa.

Les aigües residuals depurades (mitjançant el tractament més adequat) es tornen al riu.

Cercar les tecnologies més eficients per no malbaratar l’aigua.

Llavors ens n’adonarem que amb una nova cultura de l’aigua aquest recurs no només no ens mancarà sinó que tindrem els rius plens i nets, i les fonts i pous amb aigua de primera qualitat.

Plataforma d’Oposició als Transvasaments

------- tallar per aquí 8<----------------------------------------------------------------

ANNEX 1

Explicarem quatre conceptes per entendre perquè el transvasament del Roine consumeix tanta energia, intentant, però, no passar-nos de tecnicismes per fer-ho entenedor.

S’han donat diferents valors de cabal. Al principi es deia de fer portar un cabal de 15 m3/s, ara es parla de 10 m3/s. Utilitzarem aquest últim valor per fer els càlculs.

Característiques:

Alçada sobre el nivell del mar de la captació: 6 metres Alçada sobre el nivell del mar del punt més alt: 200 metres, (túnel al Pertús)

Llargària de la canonada: 315.000 metres

Diàmetre de la canonada: 2,4 metres

A partir d’aquestes dades podem veure algunes coses. El pes de l’aigua que circularà cada segon serà de 10.000 kg. Com que un kg de força és 9,8 Newtons, tindrem uns 100.000 N, que haurem d’elevar 194 metres.

Com que la definició de vat, és la força d’un newton a un metre per segon, podrem deduir que necessitarem 100.000 x 194 = 19,4 milions de vats. En realitat el valor és molt més elevat ja que aquest és el valor teòric. S’hi ha de comptar aquí les pèrdues de rendiment de línies elèctriques, motors, turbines, etc.

Bé, aquest és un dels motius que necessita molta energia, però després hi ha també l’energia necessària per vèncer les forces de fricció de l’aigua passant a una certa velocitat pel tub (2,2 metres per segon). Aquesta força de fricció varia segons la rugositat de la canonada. Per exemple, si és d’ acer tindrà menys fricció que si és de formigó que és més rugós.

Si extraiem del tríptic que ha editat la mateixa Generalitat fent propaganda d’aquest transvasament, veurem que la suma de les alçades equivalents dels diferents punts de bombeig és de 510 metres. Això vol dir que l’energia total necessària per vèncer el desnivell més la fricció amb la canonada és l ’equivalent a un desnivell de 510 metres sense fricció. Reprenent els càlculs anteriors tindrem una potència necessària de 100.000 x 510 = 51.000.000 vats.

Si tenim en compte un rendiment de tot el sistema de bombeig del 60%, el consum real serà de 85 milions de vats. Això significarà un total anual de 745 milions de kw·h. Si tenim en compte que a Catalunya es consumeixen uns 30.000 kw elèctrics anualment, veurem que només amb aquesta obra tindrem el consum augmentat en un 2,5%. ç

Si dividim el consum pels metres cúbics que passen anualment tindrem un consum de 2,4 kwh per m3 d’aigua.

Cost:

El cost mitjà de l’electricitat a sortida de central elèctrica ha estat al 2002 de 4,65 cèntims d’euro per kwh. El preu per als grans consumidors està al voltant del 30% superior (pèrdues d’energia en transport, cost del sistema de transport, beneficis...) per tant, serà de 6,05 cèntims per kwh. Per tant, només el cost energètic és de 14,5 cèntims per metre cúbic. No s’ inclouen els costos ambientals, però s’ha de tenir en compte que dintre de pocs anys la Unió Europea inclourà costos ambientals al kwh consumit i això farà pujar força el preu.

El cost de fer l’obra, és, segons la generalitat, al voltant de 1000 milions d’euros. (L’experiència ens indica que el cost final real seria molt més alt. A vegades el triple de l’inicial). Suposant uns interessos del 5%, el preu d’amortització anual seria de 73 milions d’euros, el què faria un cost per metre cúbic de 23 cèntims.

Per tant, de moment portem 14,5+23 = 37,5 cèntims. A això li hauríem d’ afegir les taxes a l’Estat Francès, el benefici que en vulgui treure la companyia francesa propietària del canal, el cost de manteniment del canal,... en total, difícilment baixarà de 50 cèntims per metre cúbic.

------- tallar per aquí 8<----------------------------------------------------------------

ANNEX 2

INSTAL·LACIONS NUCLEARS A LA VALL DEL ROINE

A la regió de Rhone-Alpes:

- Centrals nuclears:

--- Bugey, Loyettes (Ain), a la riba del Roine (a l’Est de Lyon):

1 reactor UNGG: Bugey-1, 540 MWe, 1972, aturat des de 1994

4 reactors PWR: Bugey-2-3, 1978, 910 MWe; Bugey-4-5, 1979, 880 MW

--- Cruas-Meysse, entre Cruas i Meysse (Ardeche), a la riba del Roine

(al N de Montelimar): 4 reactors PWR de 915 MWe, 1983, 1984, 1984 i 1984

--- Saint-Alban-Saint-Maurice, entre Saint-Alban du Rhöne i Saint-Maurice - l’ Exil (Isère), a la riba del Roine (al Sud de Lyon):

2 reactors PWR de 1335 MWe, 1985 i 1986

--- Superphénix, a Creys-Malville (Isère), (a l’est de Lyon i a l’oest de Ginebra)

1 reactor de neutrons ràpids de 1200 MWe, 1985, aturat des de 1998

--- Tricastin, Bollène, Pierrelatte i Saint-Paul-Trois-Châteaux (Drôme)

4 reactors PWR de 910 MWe, 1980, 1980, 2980 i 1981

- Fàbriques de combustible nuclear:

--- Fàbrica CERCA, Romans-sur-Isère (Drôme), a la riba de l’Isère (NE de Valence): Combustible nuclear per a reactors de recerca, 1962, Framatome i Cogema

--- Fàbrica FBFC, Romans-sur-Isère (Drôme), a la riba de l’Isère (NE de Valence): Combustible nuclear per a reactors PWR, Societat Franco-Belga de fabricació de combustible, 1977, Framatome i Cogema

--- Fàbrica Veurey-Voroize (Isère), a la riba de l’Isère (NO de Grenoble): Combustible nuclear i pastilles de combustible, SICN – Societat Industrial de Combustible Nuclear (filal al 100% de Cogema)

--- Fàbrica FBFC, Tricastin/Pierrelatte, Bollène, Pierrelatte i Saint-Paul-Trois-Châteaux (Drôme):

--- Fàbrica de combustible nuclear, Societat Franco-Belga de fabricació de combustible des de 1984, aturada des de 1997 -

Enriquiment d’Urani:

--- CEN Valrho, Pierrelatte: laboratoris i plantes pilot d’enriquiment, des de 1960

--- Tricastin/Pierrelatte, Bollène, Pierrelatte i Saint-Paul-Trois-Châteaux (Drôme): Fàbrica militar d’enriquiment, 1964, aturada des de 1996

--- EURODIF Fàbrica George Besse, fàbrica ‘civil’ d’enriquiment d’urani, des de 1979 -

Unitats de conversió d’urani de COGEMA:

--- Tricastin/Pierrelatte, Bollène, Pierrelatte i Saint-Paul-Trois-Châteaux (Drôme):

URE - Unitat de recuperació i elaboració de lingots d’urani, 1966

TU2: transformació de nitrat d’uranil en UO2 per a combustible i en U3O8

TU3: transformació de UF6 en UF4, aturada des de 1991

Fàbrica W: transformació de UF6 empobrit en U3O8

Parc d’emmagatzament P19: per la fàbrica W

TU5: transformació de nitrat d’uranil en U3O8 per emmagatzament i en UF4 per a combustible

TE: taller de ‘transferència-mostreig’ de hexafluorur d’urani

- COMURHEX: producció d’hexafluorur d’urani

--- Fàbrica per a la conversió de UF4 en UF6:

--- ICPE: conversió de UF4 en UF6, des de 1962

--- Tractament de l’urani procedent de fàbriques de retractament: transformació de nitrat d’uranil en UF4 i tot segui en en UF6, des de 1976

--- Fàbrica per a la conversió de UF6 en UF4, des de 1968

A la regió de Llegüadoc-Rossellò:

- Marcoule, Chusclan i Codolet (Gard), a la riba de Roine:

--- Instal·lacions del CEA:

APM – Tallers Pilot de Marcoule: retractament del combustible nuclear gastat i producció de plutoni, 1962, aturats des de finals de 1997

ATALANTE – Taller Alpha i Laboratori per als Anàlisis de Transurànids i Estudis de Retractament, 1992

G1: reactor de grafit-gas per a la producció de plutoni militar, 48 MWt, 1956-1968

Phénix: reactor de neutrons ràpids per a la producció de plutoni, 563 MWt, 1973

IE: plantes de desenvolupament del tractament de residus nuclears

--- Instal·lacions de COGEMA: G2 i G3: reactors de grafit-gas per a la producció de plutoni militar, 260 MWt, 1958-1980 i 1984

UP1- Fàbrica d’extracció de Plutoni de Marcoule: fàbrica de retractament de combustible gastat de reactors de U-nat-grafit-gas, 1958-1997

Célestin 1 i Célestin 2: reactors per a la producció de triti, plutoni i altres isòtops radioactius, 200 MWt cadascun, 1967 i 1968. La producció de plutoni es va aturar el 1991, però la de triti continua.

ATM – Taller d’extracció de triti Tractament de residus líquids:

AVM – Taller de vitrificació de Marcoule

STEL – Planta de tractament dels efluents líquids Tractament de residus sòlids:

CDS, ADM i ADL

Residus emmagatzemats

RCD – Recuperació i acondicionament de residus: EIP. ERBF i ERFS

ATENA – Taller de tractament i emmagatzament del sodi actiu

Elaboració realitzada pel Grup de Científic i Tècnics per un Futur No Nuclear – GCTPFNN