Ara que fins i tot el PP, almenys de paraula, condemna el franquisme, és bo recordar que quan parlem de la guerra civil amb els joves, una pregunta que mai no falta és: Qui tingué la culpa que es perdés?

Cadascú hi dóna, si pot, la seva resposta. Uns diuen que els anarquistes, uns altres que la quinta columna (de feixistes), altres encara que els governs europeus. Jo atribueixo la culpa sobre tot a Stalin i la seva URSS, ajudat pels comunistes locals, que no s'adonaven de com els manipulaven i utilitzaven en contra dels seus interessos no ja de partit, sinó individuals, ja que molts perderen la vida amb la victòria de Franco, igual que passà a gent d'altres tendències.

Ara, des de l'onze de setembre, sabem que les organitzacions d'espionatge mai estigueren a l'altura. El cinema ens donava un James Bond i les novel·les podien fer-nos suposar que els espies espiaven. Ara sabem, amb l'experiència sagnant de Nova York, que aquestes organitzacions eren vent, burocràcies que dedicaven més temps a competir entre elles que a saber què passava realment a l'altre costat. Però amb l'ensulciada de l'estalinisme, la caiguda del mur de Berlín i el fracàs de Gorbatxev i l'embriaguesa permanent de Iesltin, s'han obert els arxius soviètics. Costa diners obrir-los, perquè els que els cuiden no són pas ànimes desinteressades aferrades a la veritat històrica i al dret de conèixer-la. Salamanca és tot just un aprenent al costat dels arxius de Moscou.

Uns experts de la Universitat de Yale, amb prou dòlars per obrir la part dels arxius soviètics referents a la guerra civil «nostra», han pogut traduir els informes que els agents del govern de Stalin, els de la Komintern (la Internacional Comunista) i la diguem-ne diplomàcia soviètica enviaven a Moscou des de Madrid, València i Barcelona. Fins i tot en sabem els noms i en sabem, també, el final: gairebé tots executats amb el tret al clatell característic de la policia secreta estaliniana. Aquests informes han estat traduïts, primer a l'anglès i després al castellà, i formen un llibre que en castellà té més de 600 pàgines i porta el títol ben encertat de España traicionada (Planeta). Confirma allò que alguns dèiem ja durant la guerra civil- en primer lloc Andreu Nin, a qui li costà la vida el seu coneixement dels trencacolls estalinians. No us en donaré detalls. �s un llibre per obrir i llegir-lo a petites dosis, car massa pàgines en un sol dia, si sou persona inclinada a la indignació, us podria donar un cobriment de cor. Hi trobareu totes les proves de com Stalin -quan Negrín envià les reserves del Banc d'Espanya no pas a Suïssa, posem per cas, sinó a Moscou- decidí allò que podia passar a la guerra civil. Hi veureu com, en apropar-se el pacte nazi-soviètic o Hitler-Stalin, Moscou imposà una batalla de l'Ebre que els generals russos sabien que engoliria tot l'exèrcit de la República i posaria fi a la guerra, cosa que faria que Hitler es mostrés més disposat a tractar amb Moscou.

Les conseqüències d'aquesta venda de la República per Stalin, ajudat, és clar, pels seus obedients partidaris del PCE i del PSUC, intel·lectuals catalans i castellans inclosos, fou el franquisme. Les Edicions de l'Abadia de Montserrat, que segueixen amb la seva tasca de fer història, ens donen ara dos llibres que complementen allò que sabíem de Franco, és a dir, que ajuden a comprendre per què el nostre petit món català i hispànic és com és. Un és L'Europa de Franco, de Jordi Guixé i Coromines. El subtítol ja ho diu tot, L'esquerra antifranquista i la caça de bruixes a l'inici de la guerra freda. França 1943-1951. L'altre és sobre un tema més proper: Quan el carrer va deixar de ser seu, on Xavier Domènec Sampere explica el moviment obrer, la societat i el canvi polític a Sabadell del 1966 al 1975. En tots dos llibres, podem endevinar fins a quin punt la influència estaliniana influïa encara en aquells que no sabien res del que contenien els arxius soviètics i els permetia tractar de monopolitzar l'oposició al franquisme, tasca en la qual, evidentment, els franquistes els ajudaven quan proclamaven que cada acte d'oposició, fos de la ideologia que fos (i n'hi havia molts que no tenien res a veure amb Moscou), era «comunista».

Font: Víctor Alba 21/01/2003