Joan Solà, Catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona; Director del 'Diccionari del català contemporani' (Editorial Empúries, Barcelona 2002); Membre de la Secció Filològica de l'IEC i autor de la GCC (Gramàtica del català contemporani) ens explica en aquest article que una llengua que no és apreciada té els dies comptats.

La societat i la llengua

Fa uns quants anys que en diversos programes de ràdio i de televisió s'utilitza una llengua expressament barrejada i fins i tot exageradament corrompuda...

Aparentment, aquesta mena de llengua produeix la sensació de naturalitat, de trobar-se al carrer obert i bigarrat de cada dia de la gran capital cosmopolita; i com que aquests programes volen ser humorístics i molt naturals i populars, doncs es recorre a aquest procediment. Jo no accepto l'estratègia, per dues o tres raons. En primer lloc, el fet és normal entre nosaltres com a recurs esporàdic: tots hi recorrem poc o molt en un moment de distensió o per produir un cert efecte; però no és normal com a sistema. En segon lloc, l'extrem a què es duu la potineria i la degradació en aquests programes ni tan sols reflecteix la realitat, sinó que s'exagera escandalosament en tots els sentits (fonètic, fraseològic, etc.). I en tercer lloc, el recurs no és pas imprescindible per crear humor: els bons professionals han demostrat que hi ha recursos per crear un ambient de normalitat sense destrossar i avergonyir el català. En la situació actual de la llengua no és fàcil de dir què caldria fer. Però jo opino que una llengua que no és apreciada en públic, que és estiregassada i escarnida d'aquesta manera, té els dies comptats: no podem pretendre, per un altre cantó, que sigui la llengua nacional del nostre poble, o almenys una llengua nostra tan digna com qualsevol altra; no: aquesta llengua, feta parrac des dels mitjans de comunicació, no la podem utilitzar amb la cara ben alta, defensar-la, estudiar-la i propagar-la.

Encara ens és més perjudicial el costum d'abandonar el català immediatament davant segons qui o en segons quin ambient. El costum ens ve, com a mínim, dels temps del franquisme. Després, a l'inici de la Transició, semblava que es produïa una reacció en contra d'aquest hàbit nefast; però ara el fenomen s'ha enfortit encara més i s'ha generalitzat, de tal manera que ha adquirit proporcions extremament alarmants. Si no utilitzem el català a tot arreu i amb tothom, no aconseguirem que arribin mai a saber-lo els que no han nascut aquí o no el parlen en l'ambient de residència, i per tant en prescindiran tranquil·lament, que és el que ha passat des de l'any quaranta i el que avui és encara més públic i normal. Però, a més a més, s'esdevindrà que la nostra llengua anirà reculant de tot arreu, simplement perquè nosaltres n'abdiquem; i un cop hagi reculat, serà impossible de fer marxa enrere. Això és ja un fet (potser no exactament pels mateixos motius) en capitals com Alacant, València, Perpinyà i, cada cop més, Ciutat de Mallorca. Les superestructures actuals de política lingüística ens podrien enganyar: l'ús oficial no salvarà la llengua; les excel·lents obres filològiques que posseïm no salvaran la llengua; la gran quantitat de manuals normatius del nostre mercat no salvaran la llengua: són simplement ajuts dels professionals; els bons novel·listes actuals no salvaran la llengua; l'exèrcit d'experts que vetllen pels escrits d'empreses i mitjans de comunicació no salvaran la llengua: al contrari, són una prova inequívoca que la llengua no funciona, que la gent cada cop se'n desinteressa més ("ja ho arreglaran els correctors"). La llengua només se salva de dues maneres, i de cap altra: transmetent-la d'una generació a l'altra i usant-la a tot arreu i a tots els nivells, de manera que es faci natural i imprescindible. I això, s'ha demostrat que no ho solucionen les bones disposicions polítiques (potser perquè n'hi ha infinitament més d'adverses que de favorables). No: ens cal parlar i exigir el català als gimnasos, als estadis, a les colles castelleres, a la botiga de roba, a les corals, als grans magatzems, a les escoles de llengües i de conducció (i als exàmens de conducció), a les reunions i a les actes de les associacions de veïns, als contractes de compra-venda, als jutjats, als aeroports, als taxis, a les visites guiades, als productes farmacèutics, als repartidors de butà, a les universitats, als cangurs, al cine, a les institucions estatals (locals o centrals). La possible presència, un dia, del català a les institucions europees tampoc no salvarà la llengua. La llengua se salvarà als nostres carrers o no se salvarà. La resta són ajuts suplementaris i sovint conseqüències naturals d'això. No ens confonguem.

L'aspecte polític té una importància capital: pel poder que té i perquè condiciona els aspectes anteriors. L'observador de l'actual període de la nostra història no pot sinó constatar que, políticament, no hem sabut o no hem pogut o no hem volgut donar a la llengua el rang que necessita si ha de tenir futur. Aquest rang és, simplement, la igualtat absoluta amb l'altra llengua que ara ja forma part del nostre territori de manera que hem de suposar irreversible. L'ús oficial del català ha produït innombrables protestes interessades i malèvoles de part de les persones que només admeten com a pàtria Espanya i com a llengua el castellà; les enormes deficiències en tots els altres terrenys enumerats no han produït mai cap reclamació d'aquestes mateixes persones ni, això és més greu, dels altres, els que tenim aquesta llengua i aquesta pàtria com a úniques nostres o com a primeres. No cal sinó tenir els sentits atents per constatar que avui el nostre territori i la nostra joventut estan més espanyolitzats que mai, segurament en correspondència amb l'afluixament també evident del nostre poder, de la nostra consciència de poble, de la nostra voluntat de mantenir-nos amb la forta personalitat que hem tingut en molts moments històrics.

Ens cal tornar a tenir confiança en el present i en el futur; voler ser un poble progressiu i amb forta personalitat; respectar, conservar, enfortir i transmetre la nostra llengua. S'ha demostrat secularment que tot això no ens ho regalarà ningú: l'Estat no ha fet i no fa sinó intentar destruir-ho. Depèn, doncs, exclusivament de nosaltres.