El sociòleg Salvador Cardús i Ros escriu aquest article per manifestar-se contra la dependència lingüística a què ens sotmet l'actal marc juridicopolítico espanyol.

Les dependències subtils:

Parla un reconegut intel·lectual per ràdio, en català, i sento que fa referència a la biblioteca d'Alejandría, així, en espanyol. M'assec davant el televisor i en l'anunci en català d'un detergent -m'abstinc de comentar-ne l'estètica visual i musical- sento que parlen del nou Mistol Vinagre, en fonètica espanyola. Llegeixo, en un diari escrit en català, referències a llibres d'un autor nord-americà que són citades segons el títol de la traducció espanyola...

...�s el mateix que, d'altra banda, sento que fan en relació amb les pel·lícules de Woody Allen en una altra emissora de ràdio en català, que les citen totes en espanyol i passen talls de veu en la mateixa llengua, tot i que aquestes pel·lícules han estat vistes en versió catalana, com a mínim, a televisió. Per cert que, passant per davant de la Fira de Barcelona, constato que el català hi té un paper merament testimonial, com qui li fa una gràcia, però pràcticament invisible des del punt de vista comunicatiu. I em diuen que la web del Festival Internacional de Jazz de Barcelona és exclusivament en espanyol. Però és que també un trio de bons actors, d'un rigor teatral contrastat i que ara fan un espectacle amb cadires, el presenten per ràdio i no paren de sentar-se o no sentar-se, de manera que es veu que tota la investigació que diu que han fet sobre el món de la cadira no els ha permès arribar prou a fons per saber que aquí no ens sentem ni assentem, sinó que ho fem més fàcil, seiem. Seure o no seure, doncs: aquesta seria la qüestió, i no pas caure de cul, que és el que m'ha passat quan els he escoltat.

La llista de casos, que seria inacabable, em porta a fer tres consideracions. En primer lloc, totes aquestes anècdotes són l'expressió objectiva de la dependència lingüística a què ens sotmet l'actual marc juridicopolític espanyol. Observeu que he posat exemples que podríem considerar de gravetat menor: no m'he referit, posem per cas, ni a la llengua que es parla a les aules universitàries -que no té res a veure amb la que declaren les estadístiques oficials, sempre propenses a acontentar els que manen- ni al català al cinema i, en general, en el món de l'oci juvenil. No: parlo de situacions en què la presència de l'espanyol és tan anecdòtica com innecessària i no es justifica per cap raó d'interès econòmic ni comunicatiu. I vet aquí la gravetat, precisament: que no hi ha una raó més bona per justificar la submissió lingüística. Aquí el que veiem és com actua el marc de dependència objectiva en què estem, amb unes estructures generalment invisibles, que funcionen de manera coercitiva en contra de la nostra voluntat sense que ni ens n'adonem. Des del meu punt de vista, aquestes anècdotes són més significatives de l'estat del català que no pas la informació que ens proporciona observar els grans temes de debat, en què les possibilitats de dissimular la realitat són molt més grans. Es tracta d'aplicar a l'anàlisi sociolingüística el model de descoberta indiciari de Carlo Ginzburg, fonamentat, entre d'altres, en les antigues propostes de Giovanni Morelli sobre l'estudi de l'art o en les teories freudianes sobre els actes fallits i els lapsus: és en els fets aparentment irrellevants i, per tant, sense control conscient, en què s'expressen de manera més transparent les qüestions de fons. I els nostres lapsus lingüístics -manlleus, barbarismes, etc.- delaten amb rotunditat qui és l'amo del tros. I que em perdonin els professionals de la matèria per posar-me on no em demanen, però m'empara el fet que la totalitat dels catalans exercim d'experts en temes de llengua, tal com els qui tenen una malaltia solen acabar discutint amb autoritat les opinions dels seus propis metges.

En segon lloc, els casos que justifiquen aquest article posen de manifest que la dependència lingüística té poc a veure amb un debat sobre voluntats individuals conscients. Estic tip de veure escrits de grans patriotes amb consciències nacionals que superen la mida de la bandera espanyola de la plaça de Colom -ai, potser hauria d'haver escrit Colón- que contenen grans quantitats d'expressions espanyoles. No és cap crítica: simplement constato que ni una consciència nacional de la mida d'un fetge d'oca no garanteix poder resistir l'envestida d'aquests condicionaments polítics que determinen els usos lingüístics. I és per això que els estudis fonamentats en les opinions conscients i reflexives dels ciutadans solen enganyar-nos sobre l'estat de la qüestió. Preguntar a la gent què pensem -sobre llengua o qualsevol altra cosa- és partir d'un triple fals supòsit: un, que la gent pensem; dos, que la gent pensem allò que fem i, tres, que la gent fem allò que pensem. De fet, quan pensem -que és un fet excepcional- ens ajustem a allò que és possible pensar donades les circumstàncies -històriques i personals- i sempre tenint en compte que hi ha tot un territori de no-consciència i d'autoengany que, per acabar-ho de complicar, sol emmascarar el poc que pensem.

Finalment, i en tercer lloc, sorprèn que totes les crides a la qualitat, a vegades a la "qualitat total", segons l'argot empresarial, gairebé mai no arribin al suport comunicatiu en què se sustenten els productes i serveis que ens ofereix aquest país: la llengua. ¿Com és possible que hi hagi agències de publicitat que pensin que la qualitat de la llengua que usen no il·lustra la del producte que venen? ¿Com pot ser que un polític, un intel·lectual o un artista no pensin que la credibilitat del que diuen depèn del rigor de com parlen? ¿Per què cal admetre que un registre de comunicació popular, per exemple en un programa televisiu, només es pot expressar sotmetent-se al marc de dominació política que debilita els propis recursos expressius i no pot aconseguir tant o més èxit construint un espai d'emancipació cultural?

Ja sé que jo mateix he dit que som davant d'uns determinants estructurals que s'imposen per damunt de les voluntats personals. Però, si bé no és raonable demanar al comú dels ciutadans que tinguin capacitat per resistir individualment la pressió externa, sí que és exigible a les institucions i a les elits professionals i polítiques que ens diguin amb claredat, com a mínim, si és que ja els agrada aquest estat de submissió política que s'expressa tan clarament en les formes d'invasió subtil de l'espanyol, o si ens volen acompanyar cap a un país emancipat d'unes tuteles que, també en l'ús de la llengua, ens resten qualitat i, en definitiva, dignitat. Que és el mateix que passa amb les infraestructures, la pressió fiscal o amb la possibilitat de tenir veu a Europa.

Salvador Cardús. Sociòleg