Carles Palau i Puig diu a barcelona.indymedia:

Estic convençut que el fet que els immigrants no aprenguin la llengua no és culpa d'ells, sinó de la pròpia societat catalana catalanoparlant.

1-Fàcilment estarem d'acord que si volem que tota l'entrada de nous immigrants no sigui gens traumàtica i que es vagi culminant amb una bona integració, i a la vegada volem que la nostra llengua es mantingui viva i amb futur més enllà dels cercles familiars, aleshores cal que els nous catalans també aprenguin a parlar en català i el fagin seu. Ells representaran un molt alt percentatge de la població en terres catalanes, i el fet que l'adoptin o no per a comunicar-se determinarà el grau d'us del català en la societat, la seva vivacitat (l'esperança de vida de la llengua).

2-Suposo que estarem igualment d'acord que, essent que els gens no determinen els idiomes a parlar, qualsevol persona amb una mínima desinvoltura intel·lectual pot aprendre a enraonar en català, amb més agilitat o menys.

3-Sense sortir de Sabadell hi ha un grapat de llocs on els immigrants poden aprendre català de franc. Tanmateix l'experiència és que, tot i les facilitats, això no funciona, l'assistència i la constància són baixíssimes. �s irreal que els nouvinguts estiguin aprenent català (lluny de fer-ho equilibradament amb la taxa amb què arriben), malgrat les campanyes institucionals als governs, ajuntaments, universitats i magnífics cursos gratuïts. El passat 27 de setembre en Quim Monzó carregava, a La Vanguardia, contra la guia de la Generalitat per als immigrants, on es diu que saber català és clau per integrar-se, mentre la llengua es mor.

Estic convençut que el fet que els immigrants no aprenguin la llengua no és culpa d'ells, sinó de la pròpia societat catalana catalanoparlant. No podem deixar el nostre futur lingüístic a la mercè de la bona voluntat del proïsme, perquè el proïsme no ve a cantar nadales, ve a treballar. Els immigrants no aprendran cap idioma mentre nosaltres els el fem opcional, prescindible; n'aprendran quan els sigui imprescindible, com ho fan a Milà, a Madrid o a Frankfurt. Si sempre poden canviar de canal, o demanar-nos que canviem d'idioma, no es motivaran a anar ni tan sols a cursos gratuïts.

Fer del català un llegua necessària al seu propi territori no sols vol dir rotular-hi les botigues o escriure-hi campanyes i rondalles. Crec que és clau adreçar-se en català a tothom i sempre, i un cop comprovat si el nostre interlocutor en entén mínimament, continuar usant la nostra llengua. Les converses bilingües tenen un alt valor afegit, perquè l'altra persona rep paraules i expressions en català, posa en pràctica i fomenta el seu inscipient coneixement del català. Tothom sap que la millor forma d'aprendre anglès és aterrissant al mig del ianqui. Defenso aferrissadament que cal parlar en català als no-catalanoparlants que ja ens entenen. Cal materialitzar el mitjà i l'objectiu de llur aprenentatge.

Però és rar veure un catalanoparlant enraonar en català a un castellanoparlant. Fins i tot he vist escenes surreals com un colombià fent un esforç preciós per a practicar el seu coneixement de català, davant d'un catalanoparlant que li manté la conversa en espanyol, ignorant-li els seus coneixements i esforç envers la nostra llengua, com si fós impossible que qui no ha nascut aquí aprengui mai la llengua.

-¡Ah! Que bién que estés estudiando catalán hace medio año; y ya lo entiendes todo?

-Sí, i de mica en mica ja el parlo

-Ah, muy bién, muy bién, pués algun dia ya hablaremos en catalán!

Però aquesta tendència nostra a canviar ràpidament de parla a favor del castellà no és tan simple. Els lingüistes internacionals reconeixen el complexe lingüístic; (o autoodi, o prejudici envers la llengua pròpia) com una constant en les societats en fase de bilingüisme (temporal) per als parlants de la llengua debilitada. Actualment no cal que els mestres ens renyin si parlem en català; nosaltres mateixos ja tenim clar en l'inconscient que la nostra és una llengua regional i opcional, minoritaria i difícil de comprendre. Conscientement ens sentim agressius si mantenim el català davant d'un castellanoparlant, segur que és més simpàtic adaptar-nos a l'altre. �s el servilisme lingüistic, inconscient. Tanmateix, aquest 'avergonyiment'; no es dóna sols envers no-catalanoparlants, sinó també entre catalanoparlants! A la universitat encara hi ha gent que canvia al castellà sistemàticament per a parlar en públic, i fins i tot n'hi ha que ho fan per a parlar en veu alta en grups de pràctiques en tothom parla és català. A les Illes és típic que els cambrers catalanoparlans et tractin en castellà per més que tu ho fagis en català; als clients se'ls ha de tractar en la llengua superior.

Hem de superar el complexe lingüístic que tenim al subconscient social, i el primer que cal és fer-nos concients dels complexes (per a això ara escric). Si l'altre ens entén, hem de tenir prou confiança per sentir que podem ser igualment simpàtics, oberts i saborosos en català; que quan parlem la llengua en que pensem és quan som més transparents; que la millor forma de dir marhababic (benvingut) és obrint-li, no només la casa, també la parla.

Sembla que darrerament hi ha un retrocés del català en l'àmbit comercial. Pans&Company ha deixat de ser el nostre company per a ser a big Company; ja no etiqueten i rotulen en català, ara ho fan en castellà (i de l'entrepà de Vic; en diuen: típico del noreste de la península. Tenint en compte les pegues per a legislar en matèria de lingüística, penso que l'estratègia són les actituds individuals; nosaltres hem de convertir en català en un idioma obert i imprescindible cada dia; cal superar el provincianisme de pensar que la nostra llengua no fa internacional.

Però mirem més atentament la realitat: la gran majoria de gent que no fa servir el català al carrer ni a la universitat no venen de llunyíssim, sinó que són de l'entorn de la immigració espanyola de fa unes dècades. Penso que envers ells (no voldria incomodar a ningú amb el tracte en tercera persona) tots aquests raonaments són igualment lícits, i potser fins i tot més urgents. Si només parlem en català entre catalanoparlants, retornem l'idioma als cercles familiars; i si mai no parlem en català als no-catalanoparlants, ells quan ho faran?

Espero que hi continuï havent molts nens que l'aprenguin com a primera llengua i necessària, sinó el català s'arraconarà a alguns discos i enciclopèdies de les nostres prestatgeries, i serà això, una llengua de prestatgeria; de cals pares. Que sigui dels carrers i les places, depèn de nosaltres ara. Es calcula que existeixen més de 5.000 llengües; que en acabar aquest segle el 90% s'hauran mort.