Fins ara ser a l’atur (que a l’Estat espanyol és quasi com ser un parat) no solament era una desgràcia sinó que per les alçades es considerava com a un caprici exemple de mangància social. Sobre tot des de que el president del que alguns anomenen Partit de la Patronal (PP), José María Aznar (mai va ser a l’atur ni ho serà), digués que l’assegurança de l’atur no havia de ser a l’abast dels 'vagos' que no volen treballar.
Però des de la setmana passada, a més, la plaga que traumatitza a milions de famílies al nostre país és una bicoca per a aquells que s’autoanomenen actors socials.

Sindicats majoritaris (representatius es qualifiquen) i patronal s’han forrat a costa dels diners públics del Forcem, l’organisme subvencionat amb fons europeus per a fer competitius a aquests ganduls malefactors (això últim encara no ho ha dit el president del Govern, malgrat ho pugui pensar). Tot amb la bonica excusa de que per fer real la convergència social a la Unió Europea era necessari posar diners en la lluita contra l’atur.

Dos milions d’euros estafats amb l’enganyifa de la formació continuada, més de 60.000 treballadors inscrits que mai van existir i prop de 36.000 empreses fantasma d’entre les 228.000 sol·licitants són de moment la part visible del mafiós iceberg que ha detectat el Tribunal de Comptes (TC) a l’auditoria del període 1996-1998. Malgrat ja se sap que les estimacions respecte el 2001 poden arribar als 95,4 milions d’euros fugits a butxaques alienes. Un filó pels agents representatius i un robatori amb abús de confiança per a la soferta, estomacada i esforçada classe dels aturats.



Diuen que el temps acaba posant a cadascú al seu lloc, però no ha hagut de passar massa temps per a que la realitat faci la foto a sindicats i patronal, suposadament adversaris del conflicte social, com a dues cares de la mateixa moneda: vivint del “cuento” a expenses de la malaurança dels seus representats. Sense necessitat de caure en demagògia, la denúncia del TC posant al mateix sac a representants dels treballadors i empresaris és una prova fefaent de la força d’allò que anomenen consens, que tant ho beneeixen.

Però no cal espantar-se. Les eleccions (sindicals, municipals, etc) estan al caure i el sistema els necessita per a la perpetuació del simulacre de la democràcia realment existent, Representativa, per suposat. A més, contra ells no va la cosa. Són massa grans i representatius. Ja ho va dir l’Aznar que solament pensa escombrar dels carrers els petits delinqüents. Pensant en els aturats-ganduls en situació d’extrema necessitat?.

Temps al temps, les coses sempre poden empitjorar. La tangentòpoli sindicats-patronal gaudeix de bona salut. Perquè, malgrat no ho sembli, tanta representació dels actors socials no és teatre. Quan els diners i el poder són pel mig tot acaba en deguda obediència. El vi no és alcohol sinó una beguda natural, el cancerigen tabac resulta un suculent negoci pel papà Estat, un diplomàtic no ha d’actuar segons la seva consciència i la marihuana serà una medicina i no una horrible droga quan sigui sota el control de les multinacionals.

Com a prova de l’abisme social que ens envaeix les dades de l’Eurostat que demostren que l’Estat espanyol es el país de la OCDE amb més feina precària i on es donen les pitjors condicions laborals pels fixos. Ã?s a dir, els treballadors “al hoyo” i els seus representants “al bollo”. Per uns el treball precari i per altres el botí. Un altre impost revolucionari. Així ens va. Cada setmana moren al món 250.000 nens per fam i malalties, el 23% de la població del planeta reté el 85% de la renda, n’hi han 1.300 milions de pobres, 1.500 milions de persones sense sanitat bàsica i anualment moren sobre la terra que els va parir 24 milions d’adolescents por causes evitables. Això si és demagògia.

Deia Walter Bejamín, el filòsof jueu enterrat a Port Bou, que al món actual l’experiència ha perdut valor i per això ja quasi ningú te històries a contar. Fou un humanista pioner. Un Juli Verne social. Però també un pobre il·lús, un perdedor. Els agents socials i el superboby Estat toleren molt poques històries que no siguin virtuals (representades). Entre els representants que busquen consens per eliminar del món laboral quinquennis d’experiència i els governs que fan del consens el final de la història, la vida és un contacontes. I ja sabem tots el conte: els uns “los lunes al sol” i els altres tot l’any Cara al Sol.

(Nota per a cleptòmans: El TC xifrà en 26 milions d’euros –4326 milions de pessetes- els crèdits vençuts i no pagats pels partits polítics solament el 1999).

---------------------------------------------------------------------

PD: L’article original en castellà el trobareu a La Red Libertaria de Apoyo Mutuo.