ACTUALITZACI�: hem afegit una carta que ha enviat en Juanra al jutge encarregat del cas d'extradició (a la part ampliada de la notícia)

Noticia extreta de Contra-Infos:

"El judici per l'extradició d'en Juan Ra que s'havia de cel·lebrar el 11 de juny ha estat aplaçat pel jutge fins el 25 de juny. Aquest aplaçament és degut a que el mateix jutge ha acceptat 8 de les 13 preguntes que l'advocat holandés d'en Juan Ra, Victor Koppe, ha adreçat al fiscal espanyol que s'encarrega de la petició d'extradició, com a resposta i aclariment al seu últim informe sobre les acusacions contra en Juan Ra.

Tot i aquest aplaçament les mobilitzacions per aturar l'extradició d'en Juan Ra a l'Estat espanyol continuen. El passat dissabte 1 de juny a les 6 de la tarda va haver a Barcelona una manifestació en suport als presos polítics Juanra i Carles. A l'acte hi van participar unes 400 persones que van sortir de plaça Universitat, sota el lema: "Prou repressió politica" "Llibertat pel Juanra, no a l'extradició" "Stop tortures", va baixar pel carrer Pelai fins les Rambles, i d'allà es va anar a la plaça Sant Jaume on la gent es va concentrar durant una estona davant de la Generalitat."

Carta d'en Juan Ra adreçada al jutge encarregat del seu procés d'extradició, escrita just després de la vista oral que es va celebrar 23 d'abril. (rebuda de El Vocero Disidente)

"Dimecres 24 d'abril '02. Vught

El pitjor de 'tenir fe' no és l'acte en si, sinó descobrir, adonar-te que has estat creient en alguna cosa que no existeix.

Durant aquests cent dies que duc pres a Vught he pogut conèixer a una persona, Victor Koppe, l'advocat que em representa. En les nostres converses, moltes vegades em preguntava com és possible que a Espanya se m'acusi de coses tan greus i ni tan sols enviïn alguna cosa que sustenti aquestes acusacions, com és possible que les respostes del fiscal, senyor Molina, estiguin plenes de contradiccions i mentides tan flagrants que fins i tot nosaltres, des d'aquí a Holanda, gairebé sense mitjans, podem demostrar-ho. I jo li explico que això és el normal a Espanya. Ell mai em donaria la raó si no estigués vivint en la seva pròpia pell, a través meu, tots els elements escabrosos d'aquest cas. Jo li explico que es repeteix el miracle de Déu, que és Un I Tres al mateix temps, Pare, Fill i Esperit sant, la Fiscalia i el Jutge són Déu Totpoderós i la seva paraula és l'única verita! t. Els que vivim a Espanya hem contrastat aquesta informació tantes vegades que finalment l'hem interioritzat i forma part de nosaltres, com si se'ns hagués transmès genèticament. Victor Koppe, a més d'un meravellós amic és advocat. �s normal doncs que cregui en la Justícia.

Des del primer moment en què em van detenir a Amsterdam jo he tingut molts dubtes sobre què fer respecte a aquest procés que tan dolorós i tan llarg podria ser. Ell em va aconsellar que m'acollís a aquesta possibilitat doncs jo sempre tindria l'opció de demanar el procés d'extradició ràpid, a través del qual, jo arribaria a Madrid en vint dies. Semblava una opció lògica, no obstant això la distància, la incertesa i les condicions tan dures del règim en el qual em trobava em feien osca. El meu principal objectiu ja l'havia aconseguit: havia estat detingut a Amsterdam, lluny de les dependències policials espanyoles on es tortura sistemàticament i amb absoluta impunitat als presos polítics. La policia holandesa m'havia respectat (no pot imaginar-se l'agraït que estaré sempre pel tracte rebut li asseguro que no hi ha rastre d'ironia en les meves paraules), per què conti! nuar doncs en una presó en la qual només puc mantenir contacte amb altres set presos durant setze hores a la setmana; on no puc ni estudiar cap de les meves dues carreres universitàries a punt d'acabar, ni estudiar holandès o altra cosa en l'escola penitenciària; on no puc llegir els meus llibres, i on només puc fer esport dues hores a la setmana. ¿Per què? ¿Per què continuar cent cinquanta-dues hores setmanals tancat sol a la meva cel·la? La veritat, no trobava cap raó per a aquest sofriment afegit al sofriment d'estar reclòs en una presó, pensant com pensava que encara que tot és mentida i que encara que no hi ha cap prova en la meva contra, m'anaven a dur a Madrid.

Victor Koppe, pacientment, m'anava deixant entreveure que la justícia holandesa no és com l'espanyola, que tindria l'oportunitat de tenir un judici just, que tindria fins i tot el dret de parlar i expressar-me amb llibertat. Vostè no pot imaginar-se el que això suposa per a mi. Però ¿podré parlar lliurement, sense que m'interrompin? I em deia, si. Però ¿m'escoltaran els jutges i el fiscal? I em tornava a dir, si. Vostè no pot imaginar-se el que això representa en la ment d'una persona que se sap condemnada i sentenciada per endavant i que, per descomptat, els seus drets bàsics més elementals han estat ja violats (¿ha llegit els retalls de la premsa espanyola?). Ho sento però vostè no pot imaginar-se el que suposava la possibilitat de parlar i ser escoltat, un acte tan senzill i tan primari i, potser per això, tan essencial. La meva veu representa la veu de les minorie! s. La veu de les minories polítiques que som els moviments socials de Barcelona. La veu de les minories culturals d'aquesta petita nació anomenada Catalunya. Estic acostumat, per tant, a que la meva veu sigui silenciada. No obstant això, el meu amic i advocat em deia que no, que devia creure, que ara seria diferent i que m'anaven a escoltar, que m'escoltarien i que podria parlar. Duia setmanes esperant el vint-i-tres d'abril, i per a mi, ara, una setmana no té set dies, té cent cinquanta-dues hores de solitud, pura i dura, per això és absolutament impossible que vostè comprengués la meva frustració, la meva impotència. Ni tan sols va saber, ni va tenir interès a saber, què era el que jo anava a dir-los. Això és el pitjor de creure, és tan dur el cop que un rep de la realitat, que a vegades no sap com encaixar-lo.

Sembla ser que en el tractat actual que existeix entre Holanda i Espanya està inclosa, tàcitament, la famosa clàusula de confiança, que pel que vaig veient serveix per a donar molt joc als respectius estats. Pel que he pogut entendre de les explicacions que el meu advocat m'ha anat donant, sembla ser que com a conseqüència d'aquesta clàusula vostès no van a entrar a jutjar 'profundament'? els elements que configuren 'el meu'? cas, doncs això, en tot cas, és feina d'Espanya. No obstant això, o no ho he comprès bé o el concepte en si em sembla més confús, doncs és molt relatiu o, diguem d'una interpretació molt personal. Així que m'agradaria saber en les seves pròpies paraules, exactament, quant de profund van a jutjar el meu cas. Perquè clar, si ens centrem en el que és el procediment mecànic d'una extradició i els seus elements, el cas sembla evident, doncs Espanya pres! enta en 'Sumari (procés ordinari) 36/2001 (datat a 31 de desembre del 2001) en el qual es dicta ordre internacional de crida i recerca, i s'ordena el meu ingrés a la presó provisional (encara que ningú va notificar això en el meu domicili habitual), signat pel jutge D. Guillermo Ruiz Polanco. Al mateix temps, el jutge Baltasar Garzón presenta un altre sumari en el qual proposa al Govern d'Espanya que insti l'extradició d'en Juan Ramón Rodríguez Fernández, jo, adjuntant el document de la fiscalia, signat per Enrique Molina, en el qual suposadament es raona i/o argumenta jurídicament sobre l'abast dels meus delictes. Això està clar, i en principi, basant-se en el citat acord de confiança, la decisió podria ser només una: la meva extradició. El cas és, si per un costat vostès van a demanar o no a Espanya alguna prova que justifiqui totes les acusacions que estan abocant sobre la meva persona o si amb la seva paraula ja tenen bastant. I per un altre, imagino que subjacent en aqu! ests casos sempre està la qüestió de per què un estat o algun dels seus departaments volia mentir o acusar en fals a algú. Per a saber això, clar, haurien d'escoltar moltes coses. Aquestes eren les coses sobre les quals jo volia parlar ahir amb vostè i els seus dos col·legues, demanar-los un exercici de sinceritat i que m'expliquessin si veuen tot el procés com una qüestió mecànica d'una extradició sense més o si per contra llegiran atentament totes les contradiccions que existeixen entre els sumaris del Sr. Polanco, del Sr. Garzón i del Sr. Molina (esment especial a aquest últim) i es van a qüestionar per què, des del principi fins les últimes respostes arribades de Madrid, acaben convertint el meu cas en un miratge en el qual ja no se sap si existeix algun fet documentat o tot són diferents conclusions que van apareixent, basades, encara no se sap en què. L'excés de detalls que canviar enfosqueix l'absència d'informació específica (Graham Greene).

Per altra banda, fent el mateix exercici de sinceritat que els demano, vull explicar-los el següent. El meu advocat m'ha dit que el procés d'extradició, entre recursos que es poden interposar a Tribunals superiors i altres qüestions d'àmbit jurídic, es pot allargar fins dotze, catorze i fins i tot setze o divuit mesos. Des del primer dia de la meva detenció, la meva posició respecte a aquest punt ha estat clara: no vaig a interposar cap ardit jurídic per a retardar la meva possible extradició, si aquesta és la seva decisió final. Ni tan sols recorreré a la seva sentència: aniré a Madrid si aquesta és la seva postura o em quedaré a Amsterdam si així ho consideren. I des d'ara també ho notifico, si em donen l'oportunitat de quedar-me en el seu país, dedicaré tot el temps de la meva vida a denunciar públicament a l'estat espanyol i les seves contínues vulneracions dels d! rets individuals i col·lectius més bàsics, fins el dia que se'm jutgi a Madrid, data en la qual em presentaré al judici per a defensar la meva innocència i acusar a l'Audiència Nacional de Madrid de col·laborar amb els muntatges policials per a criminalitzar als moviments socials de Barcelona. Crec que no li estic demanant ni cap favor personal ni alguna cosa que no 'estigui en les seves mans'?, com va dir ahir, en referència a la prohibició de llegir els meus llibres. Només vull saber si li en té prou amb la paraula de l'Audiència Nacional o quant de profund pensa analitzar els elements que en aquest judici estan sobre la taula.

Ahir, després del judici, quan em van baixar de nou als calabossos, vaig estar esplaiant la meva impotència i la meva amargor de l'única manera que podia fer-ho: plorant, plorant desconsoladament fins que van venir a buscar-me per a poder parlar amb el meu advocat només quaranta minuts. Quan ens vam veure em va dir que entenia com em sentia, i li vaig contestar que no, que és molt diferent entendre com se sent una persona frustrada que estar frustrat, què és molt distint comprendre com se sent una persona violada que ser violada. I li vaig dir que em sentia absolutament idiota per haver cregut, que aquest és un cas molt incòmode per a Holanda i que ningú defensarà una veu crítica i solidària que està pagant les conseqüències del gran delicte que ha comès: denunciar públicament els abusos polítics i policials que es donen a Espanya. Que com es diu habitua! lment en termes d'escacs, juguen blancs i guanyen blancs. Com sempre. I li vaig dir, finalment, que necessitava uns dies per a pensar fredament si m'acollia al meu dret d'extradició o esperava ('Seguir esperant quan personalment ja res s'espera'? Gabriel Celaya) fins juny. I aquí estic, escrivint-li aquesta carta amb la sang potser més calenta del que deuria, i sense saber com acabar-la, doncs són tantes les coses pendents que li explicaria!'?'?. Vostè sap perfectament, que aquest és un judici polític i que la seva decisió, sigui quina sigui, tindrà unes repercussions igualment polítiques. Que la força li acompanyi.

El deixo amb uns versos de Pablo Neruda, el poeta xilè:

No me siento sólo en la noche,

En la oscuridad de la tierra.

Tengo en mi voz la fuerza pura

Para atravesar el silencio.

Juan Ramón Rodríguez Fernández, 24 d'abril. Vught

PD: Espero una resposta seva el més ràpid possible."