Parlo en nom de les Mares, que som la veu dels nostres fills. Vam parlar amb la seva boca, vam mirar amb els seus ulls, vam bategar amb el seu cor.

Quantes vegades ens van dir qui era el capitalisme, qui era la repressió, qui eren els EE.UU, com es formaven els militars per a torturar. ¿Quantes i quantes vegades ho escoltem?.

Per això quan va passar allò de l'atemptat i jo estava a Cuba visitant a la meva filla, vaig sentir alegria.

No vaig a ser hipòcrita, no em va doldre gens. No em va doldre gens, perquè sempre dic en els meus discursos, diem les mares, que els nostres fills seran venjats el dia que el poble, algun poble sigui feliç. I crec que en el moment de l'atemptat, un atemptat sense cap declaració de guerra, algú que va declarar la guerra sense portaavions, sense avions, sense míssils, sinó amb el cos, i no és molt fàcil declarar la guerra amb el cos, per això va ser inesperat, perquè tanta tecnologia no li va servir a EE.UU.

Jo vaig sentir que havia molts pobles en aquest moment que eren feliços i vaig sentir que la sang de molts en aquest moment era venjada.

Encara que parlem en contra de la venjança que vol implementar Bush, aquest és un altre tipus de declaració de guerra. Allí no van morir pobres, no van morir poblacions. No van morir vells, nosaltres vam veure que a Iugoslàvia van bombardejar asils d'ancians, van bombardejar les refineries, van bombardejar els refugis.

Vam veure els trossos de persones a Iraq, perquè EE.UU va bombardejar els refugis on estaven els nens. La xifra és gairebé de 1.000.000 de nens morts a Iraq pels quals només els queda la terra, la fam i a més la contaminació, l'urani empobrit, que dura anys i anys en anar-se.

El vam veure i ho sentim i ho sofrim, i ens dol, per descomptat que ens dol. Però el dia de l'atemptat jo vaig sentir que havia homes i dones molt valentes.

Valents, com una muntanya de valents, que es van preparar i donar les seves vides per nosaltres, tal vegada per als nostres néts, ni tan sols per nosaltres.

Van declarar la guerra amb els seus cossos, manipulant un avió per estavellar-se i destruir al poder més gran del món. I em vaig posar contenta, per què no. A alguns els semblarà malament. Cadascun avaluarà i pensarà. Jo no vull ser falsa.

Vaig brindar pels meus fills, vaig brindar per molts morts, contra el bloqueig, per tot el que se'm venia al cap. Vaig brindar pels valents. Vaig brindar pels homes que van fer una declaració de guerra amb el cos. Una declaració de guerra inesperada per a tots. Però una declaració de guerra per a alguna cosa que EE.UU no pot atacar perquè no sap a qui, ni com, ni on arribar.

Afganistan no té ni escoles, està tot destruït, viuen a les muntanyes, ¿què bombardejaran? ¿un home? Ara ha de començar a retrocedir tot aquest poder immens, però estan morts de por.

Aquesta por que ens van ficar a nosaltres tot el temps, amb la persecució, amb la desaparició i amb la tortura, ara ho viu el poble nord-americà sencer. Aquest poble que va callar i va aplaudir les guerres.

Perquè les guerres van existir perquè el poble nord-americà les va aplaudir. Si el poble les hagués rebutjat, les guerres no haguessin existit.

Perquè els bombardejos de la OTAN, els bloquejos i els milions de nens que es moren de fam en aquest món, és culpa d'aquest poder que els homes amb el cos van atacar. I tots ho sabem, i no ho anem a seguir repetint, perquè qui estem aquí gairebé tots sabem què significa EE.UU.

Quan parlen de l'imperi, sí volen dominar el món, i gairebé el tenien lligat, però també tot el que es feia allí en aquest lloc, en aquestes dues torres, allí es decidia tots els quals ens anàvem a morir, a quedar sense treball, a massacrar, a bombardejar. Allí es decidia.

Però la propaganda és tan brutal, tenen tant en les seves mans, que com deien ells mateixos als nord-americans primer els menteixen els poderosos, els governants menteixen tant! el poble hi creu i després poden fer el que volen amb el que creu el poble, com va passar aquí.

Com deia Vinyes: els nostres fills eren terroristes, i molta gent es va quedar callada perquè va pensar que estava bé que calia matar als terroristes, perquè ¿si eren terroristes què anaven a fer? Terrorisme. Aleshores, nosaltres érem les mares dels terroristes.

Es va parlar i es va parlar, i molta gent va dir: no, però posen bombes. Sofrim molts anys, ens va costar tota la vida reivindicar als nostres fills com revolucionaris, posar-los el més alt possible, fer-los sentir al poble que van donar i van lliurar les seves vides per a un món millor, perquè nosaltres podem parlar, viure, sostenir-los, defensar-los i seguir lluitant.

Això és el que fem en aquesta casa. Per això quan avui Vicente em va portar un poema inèdit del Che, perquè el Che feia poemes, jo vaig decidir que us el llegiria ¿saben per què? Perquè el Che en aquest poema representa, en una persona, perquè a vegades cal parlar de les persones, perquè quan un generalitza cal agafar-se a alguna cosa.

El Che li dedica el poema a una dona molt pobra, que seria una d'aquestes dones que segur sommiaria amb això de les torres si és que les coneixia, o tal vegada en aquesta època encara no existien, però havia ja alguna cosa en ella que la faria pensar "per què em va tocar aquesta vida".

Hebe de Bonafini * Discurs pronunciat en la classe especial i pública sobre la guerra imperialista, Universitat Popular de les Madres de la Plaza de Mayo

( original de http://www.estelnet.com/lluita )