Tot llegint alguns titulars de premsa d'aquests darrers dies m'esgarrifo i m'adono de la gran farsa de l'estat de dret en què suposadament vivim. I es que l'Estat espanyol és, per definició de la seva Carta Magna, un estat social, democràtic i de dret on es garanteix a la ciutadania un seguit de drets civils i polítics. Ara, això és en teoria perquè a la pràctica tot queda en paper mullat i, paradoxalment, qui hauria de protegir aquests drets és incomprensiblement qui els vulnera.
No cal més que fer una breu repassada al Títol Primer de la Constitució Espanyola per comprovar com la igualtat davant la llei (art. 14), el dret a la llibertat d'expressió (art. 20), el dret de reunió (art. 21) o el dret d'associació (art. 22) queden recollits en aquest text legal i que gaudeixen, segons el mateix text, d'una protecció jurídica especial. Paper mullat, perquè, sinó, com s'explica que l'Audiència Nacional espanyola estigui assetjant a molts ciutadans catalans per manifestar-se contra la casa reial? Se'ls acusa d'injúries al rei per la crema de fotografies quan no són més que actes de protesta pacífics contra la monarquia. Se'ls aplica el codi penal vulnerant el dret emparat en l'article 20 de la Constitució (dret a la llibertat d'expressió) i, per acabar-ho d'adobar, s'obliga a fotògrafs a entregar el seu material gràfic per a poder identificar a manifestants antiborbònics. Increïble. No tenen prou en tenir a total disposició a les meselles forces d'ordre catalanes que a sobre obliguen els reporters gràfics a fer de policia! On és el respecte al secret professional també reconegut en el mateix article 20 constitucional?

"La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat...", així de clar ho plasma l'article 56.3 de la Constitució. Per tant, i segons aquest precepte, el monarca gaudeix d'immunitat davant de qualsevol tribunal espanyol tot palesant la desigualtat vers la resta de la ciutadania del regne, la qual sí que haurà de respondre dels seus actes davant la justícia si fos el cas. Per tant, el Títol Segon de la CE que tracta de la Corona contradiu el prinicipi d'igualtat davant la llei consagrat en l'article 14. Visca la coherència espanyola! No obstant, la irresponsabilitat del rei és defensada pels monàrquics en tant que figura representativa de les institucions i l'Estat, allò que representa el rei ha de quedar immaculat sigui com sigui. Perfecte, però, en tant que símbol, li hem de pressuposar que disposa d'honor?, les figures representatives o els objectes tenen cap honor? No. Fins i tot, vist des d'aquesta òptica legalista la crema d'una figura simbòlica (del retrat, no de la persona física) no atempta contra el dret a l'honor de les persones humanes emparat en l'article 18.

Tanmateix, la protecció de la figura del rei en el codi penal vigent del 1995 està inspirada en el codi penal feixista del 1944 que feia el mateix respecte del cap de l'Estat de l'antic règim. En concret, la fiscalia es fa valer per a l'acusació dels articles 490 i 491. L'article 491.2 especifica que "se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes (...) de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona." Imagino que a hores d'ara l'Ajuntament de Xàtiva, en mans del PP, deu estar col-locant correctament el retrat capgirat de Felip V del museu de belles arts de la ciutat no fos cas que la fiscalia invoqui allò de "o a cualquiera de sus ascendientes..." que resa el més que democràtic codi penal espanyol. Es per tot plegat un absurd que en la legislació penal es tipifiquin com a delictes actes contra símbols (i el rei ho és) de forma que la justícia penal hagi de gastar energies innecessàries en aquest tipus de coses. Per això, i si ens pot servir d'exemple, la crema de la bandera dels EE.UU. està despenalitzada en aquell país d'ençà el 1989.

Aquesta persecució a l'independentisme català coincideix en el temps amb l'assetjament que estan patint molts ciutadans bascos pel fet de formar part d'unes organitzacions polítiques i socials injustament i-legalitzades. Així, per ordre de l'omnipresent jutge Baltasar Garzón, el 2 d'octubre s'arrestava els dirigents abertzales Joseba Álvarez i Oihana Agirre per convocatòria de manifestació il·legal i el dia 4 ordenava la detenció de vint-i-dos membres de l'executiva de Batasuna per reunió il-legal. Però, no havíem quedat que en el Regne d'Espanya quedaven garantits els drets de reunió i manifestació en l'article 21 de la sacrosanta Constitució? Clar, el garrot amb forma de llei que empra constantment l'Audiència Nacional espanyola per anorrear els secessionistes és la Llei de partits aprovada pels demòcrates espanyols de les Corts. Ja, però que fa el Tribunal Constitucional que no deroga una llei que atempta de ple contra l'article 22 i l'article 6, aquell que parla del pluralisme polític? Suposo que ara per ara se'ls ha girat prou feina amb el tema dels recursos contra l'Estatut català, no?

En un estat de dret ha de poder-se demostrar la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial la qual cosa no passa en l'Estat espanyol. No és casualitat que quan el lehendakari Ibarretxe ha fet pública la data de la polèmica consulta popular per a què la ciutadania basca pugui decidir sobre el seu futur el poder judicial respongui posant a presó a gairebé tota la mesa nacional de Batasuna perquè serveixi d'avís a tots aquells que s'embarquin en somnis autodeterministes. On està la independència de poders que ha de lluir en l'estat modern que se suposa que és Espanya?

L'Audiència Nacional espanyola, més que un òrgan del poder judicial, continua essent un mecanisme de depuració de la dissidència política del regne d'Espanya especialment enfocada i atenta contra els moviments d'alliberació nacional de les colònies rebels (Països Catalans i Euskal Herria). L'Audiència Nacional espanyola és un òrgan repressor que únicament pot encabir-se en estats imperialistes. Cap país al món que es consideri mínimament progressista disposa d'un òrgan judicial totalment polititzat la única finalitat del qual és la garantia de la unitat i la integritat dels seus dominis territorials. L'Audiència Nacional espanyola fa olor a ranci i a antiqualla tal com ho fan els llibres d'història que detallen les vicissituds dels estats colonials del segle XIX.

Per acabar, i després de tot aquest embolic de disposicions legals, recomano la lectura d'un llibre que retrata, i mai millor dit, la personalitat de Joan Carles I de Borbó: "Un rei cop per cop", autobiografia no autoritzada del monarca espanyol, editat l'any 2001 per la revista Kalegorria i signat per Patricia Sverlo, pseudònim emprat per un col-lectiu de periodistes per tal d'eludir les represàlies de la reaccionària Audiència Nacional espanyola.