"No volíem una capella a cada barri i un presidi a cada poble. Ni un palau per temple i una quadra per escola. Ni or i diamants per als déus i, per a la llibertat, plom i reixes. El poble havia guanyat l'aixecament militar i calia organitzar la vida d'acord amb les noves necessitats. Volíem fer una revolució, canviar la societat, i érem els treballadors i treballadores els que havíem d'impulsar-la i defensar-la"

DIJOUS 27-9 (19:30 h) C/ Antònia Adroher (St. Narcís, Girona)
Flors en record d'una lluitadora: homenatge popular a l'Antònia
L'Antònia Adroher, "una gironina del POUM", ens va deixar fa uns dies a l'edat de 94 anys. Filla d'una familia obrera que es podria qualificar d'"acomodada", va estudiar Magisteri per lliure a l'Escola Normal de Girona. Essent una de les principals activistes del BOC i el POUM gironí i despres del triomf de la Revolució del 19 de juliol, el seu company Didac Tarradell fou mort per un feixista emboscat aquells primers dies

"Ella entonces quería morir y desesperada, decidió marcharse al frente, pero sus camaradas la convencieron que era más necesaria en la retaguardia" (Pepe Gutierrez)

Així assumir diverses tasques a Girona i va ser nomenada Regidora de Cultura de l'Ajuntament i representant al Consell de l'Escola Nova Unificada

"l'Antònia va ser molt coherent amb els seus idearis, ho va demostrar a Ultramort la seva primera escola, fent de mestra aplicant mesures coeducatives, integrant nens i nenes junts, trencant amb els motlles d'una educació diferenciada en funció del sexe. També amb la gran oportunitat de tenir la responsabilitat municipal de la regidoria, com a representant del Consell d'Escola Nova Unificada (CENU), va desenvolupar tasques molt importants i difícils en temps de guerra: planificar la política educativa i crear les escoles populars. Van escolaritzar tota la mainada de la ciutat de Girona, incloent la població refugiada (la consigna era cap nen/a al carrer), van obrir noves escoles, habilitant i reutilitzant els convents, van obrir cantines escolars assegurant un àpat al dia per a la mainada, van defensar l'escola pública i laica per a tothom, també l'ensenyament en català." (Puri Molina)

"En conventos desafectados creó escuelas, en sus muros sin ventanas al exterior, abrió amplios ventanales, comedores, se rehabilitaron centros deportivos, zonas ajardinadas. Ni un solo niño quedó escolarizar" (Antonina Rodrigo)

"Cuando años más tarde, le preguntaron sobre el tema, respondió. 'Yo no sé si el trabajo que he llevado a cabo ha sido feminista. Nunca he estado en ningún movimiento, pero me he sentido siempre dispuesta a luchar, no contra los hombres, sino en la lucha de los trabajadores, el auténtico pueblo obrero, para reivindicar los derechos y deberes de ambos sexos. Ante todo, anteponíamos la defensa y emancipación del trabajador a la liberación de la mujer exclusivamente, porque ¿no éramos todos trabajadores?'" (Pepe Gutierrez)

...però després, la repressió, la derrota, l'exili...

"... haver ajudat a parir a d'altres dones a sobre la sorra de la platja d'Argeles ...o haver vist com la gent es moria per haver begut aigua de mar..."

L'exili va ser llarg, amb uns primers anys cruels i durs. Allí va coneixer en Carmel Rosa i junts van compartir fins aquests darrers dies (en Carmel morí l'any passat) tota una historia d'amor i de lluita. A finals dels anys 60, l'Antònia va presidir durant anys el Casal Català de París, tot un referent per exilats antifranquistes del nostre pais.

Despres de la mort del dictador, l'Antonia i en Carmel opten per entrar en el recent creat PSC. Han passat 40 anys. De tots aquests anys d'exili i del retorn en queda el testimoni a "La llavor del somnis":

"Senzillament ara haurem d’esforçar-nos a entendre un país i una gent que ha canviat substancialment des que el vàrem deixar, en una conjuntura històrica molt diferent."

"A la tarda anem al local central del PSC. Ens abracem amb en Raimon Obiols, que ja ens havia telefonat el dia abans per donar-nos la benvinguda. Molta gent, la majoria jove. Moviment. Dinamisme. Organització. Telèfons a dojo. Maquinària electoral que sembla ben muntada. El conjunt deu costar bastants calés. Un company es compadeix de la nostra ignorància i ens explica que els calés de la propaganda provenen de crèdits bancaris. La caixa d’estalvis, diuen, ha
avançat 20 milions de pessetes. Quedem bocabadats per aquesta font de finançament. Que lluny estem de l’època que recollir mil pessetes representava un cúmul de sacrificis personals i col·lectius. Reflexió politica. Abans nosaltres ens crèiem que la banca era un dels principals enemics del socialisme. Ara es veu que no. Haurem de posar-nos a to amb els temps que corren. Tanmateix, tanmateix."

Deixem ara però que l'Antònia ens encomani aquells somnis per els què ella va lluitar i per els que nosaltres continuarem...

LA DONA I LA REVOLUCIÓ
Antònia Adroher

(Antònia Adroher, mestra, regidora d'Educació i Cultura a l'Ajuntament de Girona de l'octubre de 1936 al març de 1937, i militant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), detalla en aquest article la contribució decisiva de la dona en la batalla contra el feixisme i la seva pròpia lluita per la independència i la llibertat. [Presència, 21/7/96])

L'objectiu principal era lluitar per la nostra emancipació al costat dels obrers, obtenir el dret a la igualtat de treball i d'educació, i alliberar-nos del sotmetiment a una societat molt conservadora que volíem canviar. Segons l'ambient en què es vivia, familiar, de treball, d'amistats, per a la majoria de les dones el despertar de les primeres inquietuds polítiques i socials exigia grans esforços i energia per vèncer els obstacles que sorgien per tots costats. A voltes eren els pares, els germans, el mateix company, que no comprenien la necessitat d'independència i de llibertat que tenia la dona per retrobar-se amb ella mateixa. Que volgués comprovar del que era capaç i no estar sempre a casa lligada a les obligacions domèstiques. Que s'interessés per estudiar, llegir, viatjar, assistir a reunions i conferències, participar en els afers polítics i treballar com feien els homes. Per a alguns pares, una filla així era considerada una perduda; per a alguns marits la incomprensió també era gran i acceptaven en les mullers dels seus companys allò que no acceptaven en la «seva». Per entendre aquestes actituds cal situar-se més de seixanta anys enrere.

Vaig començar a intervenir en fets polítics al 1930, quan tenia disset anys, estimulada per la influència del meu germà gran, l'Enric, que va participar en els esdeveniments de Jaca. El meu contacte amb obreres de fàbrica i de taller em descobrí que encara existia el que en deien el dret de cuixa, o sigui que moltes noies s'havien de sotmetre als capritxos del patró si volien mantenir la feina. Aquest era un dels temes de les conferències que organitzàvem des del Secretariat Femení del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per tal d'anar despertant la consciència de les dones i reivindicar la seva dignitat i els seus drets. També per combatre el problema de l'analfabetisme i oferir possibilitats d'instrucció. És clar que aquesta tasca no calia en les dones de la burgesia: elles s'havien educat en les millors escoles religioses.

El període de la República, encara que malauradament curt, va influir enormement en el canvi de costums i en la situació personal i política del poble. La dona va conquerir el dret al vot l'any 1933 i la seva presència en la vida pública i social va esdevenir irreversible. El Ministeri d'Educació hi va fer una contribució cabdal amb la creació de gran nombre d'escoles i la implantació de la coeducació. La posició política de la dona en el POUM era la lluita per l'emancipació total, juntament amb la dels treballadors. Volíem canviar la societat i fer-la més justa, i enteníem que l'alliberament de la dona anava lligat a les lluites sindicals i de classe. Teníem l'exemple de grans militants revolucionàries: Rosa Luxemburg, Clara Zetkin, Charlote Kolantay, a l'estranger. Aquí, en les eleccions del mes de juny de 1931, dues dones havien estat elegides diputades: Clara Campoamor, del Partit Radical, i Victòria Kent, radical i socialista. Més tard ho seria la socialista Margarida Nelken. I també s'ha de recordar la important contribució política de Frederica Montseny, de la CNT, i de Dolores Ibarruri, del Partit Comunista.

El que significava el feixisme

El 19 de juliol les dones no van quedar-se a casa. Sabíem massa el que significava el feixisme pels exemples europeus que ja teníem: Alemanya, Itàlia, Portugal. No volíem una capella a cada barri i un presidi a cada poble. Ni un palau per temple i una quadra per escola. Ni or i diamants per als déus i, per a la llibertat, plom i reixes. El poble havia guanyat l'aixecament militar i calia organitzar la vida d'acord amb les noves necessitats. Volíem fer una revolució, canviar la societat, i érem els treballadors i treballadores els que havíem d'impulsar-la i defensar-la. Van formar-se els batallons de milicians que sortien cap al front per parar el feixisme: moltes dones s'hi van afegir, empunyant un arma o com a infermeres. Moltes altres, a la reraguarda, van col·laborar activament en les diferents seccions del Socors Roig en tasques d'avituallament de queviures i roba per als combatents.

A Girona, les dones del POUM vam instal·lar un taller de confecció al vetust i abandonat convent de les Beates. Cada dia, ja fossin les 6, les 7 o les 8 del vespre, anàvem al taller a treballar unes hores, segons les disponibilitats de cada una. Havíem requisat unes màquines de cosir i cada militant feia, a més, donatius de llanes, suèters, abrics, impermeables... La guerra va ser llarga i els hiverns molt freds. Hi havia molta feina a fer. Convocàvem mítings per tractar de l'educació sexual de la joventut, de la lluita contra la religió i la prostitució, dels drets al divorci i a l'avortament... Sortíem als carrers a vendre la premsa del partit, el diari local L'Espurna i el diari oficial del POUM, La Batalla. Organitzàvem desfilades i també els enterraments dels companys morts al front. Les dones més joves assistíem a les pràctiques d'instrucció militar, a la caserna, una vegada a la setmana.

Tot això és el que demanava la guerra i la revolució, la defensa de la llibertat contra el feixisme que avançava. Com a mestra, i més endavant com a regidora d'Educació i de Cultura de l'Ajuntament de Girona, tot el meu treball va estar lligat a l'escola, als infants i al poble. Vam habilitar convents abandonats, cobríem les places dels mestres que marxaven al front, muntàvem les cantines. Treballàvem per donar a tots els infants el dret a l'educació. Els mestres formàvem un proletariat conscient de la necessitat de crear una veritable escola nova, perquè estàvem convençuts que la cultura i la instrucció són instruments necessaris per a una vida més lliure, per a la llibertat de tots.

-----------
vegeu més a:
http://www.eldimoni.com El Dimoni de Santa Eugènia de Ter
http://www.fundanin.org Fundació Andreu Nin

http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=41377 Article de Pepe Gutierrez a Kaosenlared

http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=3487 "La llavor dels somnis"