El 17 de febrer de 1907, els vinyataires de Baixàs, al Rosselló, es van autoorganitzar en forma de comitè d’acció. El farmacèutic Josep Tarrius en va ser el president. Tothom coincideix en el fet que l’assemblea de Baixàs va ser l’ inici del moviment de 1907, una revolta catalana i occitana que encara marca la Història social dels departaments del Pirineu Oriental, l’ Aude, el Gard i l’ Hérault. En aquests territoris sota administració francesa hi havia des de feia temps molt malestar a causa de la concurrència comercial del vi procedent de la península Ibèrica i la Itàlica. Aquesta situació mercantil, que deixava en mal parada la gran abundància de vi de la Catalunya-nord i d’ Occitània, va arribar al seu paroxisme l’any 1907, puix el vi produït pels ‘peus negres’ a l’ Algèria va inundar el mercat vitícula francès. Aquest mercat, ja saturat, va fer petar a la baixa el preu del vi nord-català i occità. La revolta estava servida, car a la gran quantitat de vi acumulat sense sortida al mercat, per postres, s’hi afegí el vi aigualit i ensucrat.
El 10 de juny, un mitin enorme a Montpeller va aplegar vuit-cents mil revoltats, que s’havien instal·lat a la ciutat des de feia dos dies. El 9 de juny, a Perpinyà un cordó de gendarmes impedia l’ accés als trens a tothom que no tenia bitllet. La gentada aplegada a l’estació de Perpinyà no es va fer enrera i va aixecar llambordes per apedregar els agents. La tropa del regiment 24 Colonial va carregar a cops de baioneta.

Al departament del Pirineu Oriental, l’11 de juny noranta- cinc regidors o alcaldes, vuit consellers generals i sis consellers territorials havien dimitit. Els alcaldes de Pézilla de la Ribera i el de Bages van emparedar la porta de la casa de la vila. I el 16 de juny, es va constituir la Confederació General dels Vinyataires (CGV), presidida per Eugeni Tixière, en el decurs d’una assemblea a la sala Aragó de l’ ajuntament de Perpinyà.

Clemenceau va signar l’ ordre de detenció contra els membres del comitè de coordinació de l’acció i també contra sis alcaldes dimitits. El Govern francès va enviar , en el decurs de la nit del 18 al 19 de juny, deu mil soldats a Narbona. A toc d’avis, milers de narbonencs van aixecar barricades a la plaça de la casa de la vila. Al vespre del 19 de juny esclatà un enfrontament entre els soldats de la dècima brigada armada i el poble revoltat. L’exèrcit va assassinar tres veïns i en va ferir un gran nombre. El 20 de juny la gent va arrestar un policia, que ser tancat a l’ajuntament. Els soldats del 139 regiment van disparar a la gent. Quatre morts i nombrosos ferits.

Diversos enfrontaments es van originar a altres ciutats, com ara Besièrs i Montpeller, mentre a Perpinyà davant la notícia de la matança de Narbona, una gentada va ocupar l’edifici de la Prefectura, el símbol del poder francès a la Catalunya-nord, que finalment va saquejar el despatx del prefecte Dautresme.

Els soldats de lleva es van amotinar a les casernes de l’exèrcit, puix quasi tots eren de la Catalunya-nord o d’ Occitània. Des de d’alt de les casernes, els soldats aplaudien els manifestants del carrer. Finalment, més de dos-cents soldats de lleva es van manifestar a la caserna de Perpinyà. Els soldats del divuitè regiment d’ Agde es van ajuntar a les masses revoltades del país, amb el seu armament i la munició a sobre, per marxar carretera amunt cap a Besièrs on van ser rebuts com una força armada d’alliberament enfront l’Estat francès. La revolta vinyataire es transformà en una revolució política catalana – occitana de caire social a cura de les capes populars dels departaments del Sud.

El 29 de juny, la cambra de diputats va aprovar una llei contra el frau en el comerç del vi, una de les reivindicacions de la plataforma vinyataire. El moviment va seguir fins l’ agost. Era difícil apagar el foc revolucionari insurgent de les masses, però els líders del moviment, amb Marcel·lí Albert al davant, van apagar les flames reivindicatives que havien portat a la insurrecció armada de la societat catalana i occitana. Tot va ser canalitzat per mitjà dels sindicats de vinyataires, les caixes de crèdit agrícola i, especialment, amb la creació i el desenvolupament de societats cooperativistes vinícoles, que van permetre als petits i mitjans propietaris superar diverses dificultats en el comerç de la producció de vi.