Torà, dos anys i mig després.
A primers d'abril de 2003 un ramat de policies armats fins a les dents van detenir tres joves de Torà i, sense trobar-los ni una sola arma, van endur-se'ls acusats de pertinença a banda armada. Aquest és el fet que ha tingut més ressò informatiu de tots els ocorreguts a Torà i, si entenem per terrorisme l'ús del terror com a eina política, l'única acció terrorista destacable en aquesta vila de la Vall del Llobregós durant tot l'actual període presumptament democràtic. Un cas amb alguns aspectes força singulars: El paper dels Mossos. La primera, i més visible, diferència d'aquest cas respecte a altres episodis repressius és que la major part de l'operatiu policíac va recaure en la policia autonòmica. Tenint en compte que la "lluita contra el terrorisme" era -i continua sent- competència exclusiva la Policía Nacional i de la Guardia Civil espanyoles, el paper protagonista desenvolupat pel Mossos, brutal i desproporcionat, pot relacionar-se amb les negociacions que en aquells mesos es duien a terme entre la Generalitat principatina i el Govern de l'Estat, per a avançar el desplegament de la policia autonòmica. Una acció repressiva contundent per part dels Mossos podia ser la millor manera que tenia la consellera de Gispert per a convèncer un personatge sinistre com el ministre Acebes de que, avançant el desplegament del Mossos, la línia dura en matèria repressiva del govern Aznar continuaria "atada y bien atada".

Indicis clars de tortura química. La pervivència de l'ús sistemàtic de la tortura contra aquells i aquelles que l'Estat qualifica de terroristes només pot negar-se des de la ingenuïtat o des de la hipocresia més extremes. Amb tot, i a diferència de règims anteriors, la tortura ha esdevingut invisible; tot i ser una pràctica habitual en aquests casos, s'ha perfeccionat per tal de no deixar rastre, esdevenint dificilíssima de provar. En aquest aspecte, el cas que ens ocupa també és una excepció.

Després d'estar tres dies incomunicat, el primer dels detinguts, Jordi Vilaseca, va ingressar a l'Hospital Arnau de Vilanova i posteriorment a l'UCI de l'Hospital Santa Maria, ambdós de la ciutat de Lleida, sense coneixement i "sense respondre a cap estímul dolorós extern", fruit del tracte rebut pels servidors de la llei i l'ordre. La principal prova d'aquests maltractaments és una analítica duta a terme pel mateix Hospital realitzades el 5 d'abril va donar un resultat positiu d'amfetamines a l'orina. Cal destacar que en Jordi estava des del dia 1 d'abril sota la Llei Antiterrorista i que, segons informes mèdics, els indicis d'amfetamines a l'orina causats per la presa d'aquest tipus de drogues duren entre 24 i 48 hores i que aquesta analítica no va ser feta per cap servei mèdic escollit per la família del jove, sinó pel mateix hospital on va ser portat mentre estava detingut.

Silenci institucional. "Sé que teniu raó; que als Mossos se'ls en va anar la mà. Ho sé perquè jo mano els Mossos i de vegades sento converses. Però, a nivell polític, no es pot fer res. A la conselleria d'Interior manen els socialistes i no tenen cap voluntat política d'investigar-ho". Aquestes paraules, més o menys, van ser la resposta que ens va donar, al pare del Jordi Vilaseca i a qui signa aquest article, un alt càrrec de la Generalitat del tripartit (del qual no n'escric el nom, perquè en aquest país penalment està més perseguit dir la veritat que torturar), quan li vam plantejar la possibilitat de que, des d'Interior, s'investiguessin els fets, tenint en compte que s'havien produït durant els governs de CiU i el PP i que, per tant, qualsevol irregularitat que es detectés només esquitxaria uns partits que, a nivell autonòmic i estatal, estan a l'oposició. Si el silenci és complicitat, potser cal que ens preguntem quants còmplices de la tortura seuen al Parlament regional.

Dos fronts judicials oberts. En l'actualitat el cas continua tenint dos fronts judicials oberts. Per una part, els tres joves continuen acusats de terrorisme per part de l'Audiencia Nacional, després de desestimar-se un recurs on se sol·licitava passar el cas a la justícia ordinària. La fiscalia del tribunal espanyol d'excepció els atribueix l'autoria de quatre accions (contra 2 oficines bancàries, un repetidor de telecomunicacions i el domicili d'un militant del PP). D'altra banda recentment l'Audiencia Provincial de Lleida ha instat el Jutjat que havia arxivat la querella per tortures a reobrir el cas. Els dos processos evolucionen per separat. La principal prova contra els tres joves són les declaracions extretes durant el període d'incomunicació. La principal prova de les presumptes tortures és una analítica feta per l'hospital on va anar a raure el primer dels detinguts, degut al tracte rebut per la policia durant el mateix període d'incomunicació, i gràcies al qual van aconseguir una declaració autoinculpatòria i el nom dels altres dos detinguts. En un utòpic cas en que l'anomenada justícia actués imparcialment els resultats d'un i altre procés semblarien molt clars.

Josep A. Vilalta
Regidor de la CUP a l'Ajuntament de Torà.

Publicat el 24 de gener de 2006, a la web de la CUP: www.llibertat.com/cup
i enviat per Alerta Solidària