Pel seu interès reproduïm un extracte d'un article d'aquest columnista que va ser publicat ahir pel diari britànic «The Guardian».

Suposo que es podria dir que les meves investigacions sobre els serveis sanitaris europeus va anar més enllà de l'habitual perquè no només vaig ser i vaig observar els hospitals sinó que em vaig convertir involuntàriament en el «pacient anglès». Va ser molt fàcil. Una nit fosca en un poble català. Un viatge i una forta caiguda. Les costelles cridaven i jo sagnava internament. El ronyó danyat? L'assumpte no tenia bona pinta. Va arribar l'ambulància des de la ciutat més pròxima, a nou quilòmetres en 15 minuts. D'aquell petit ambulatori em van enviar a l'Hospital de Palamós. Noranta-dos minuts després de la caiguda m'havien fet radiografies, m´havien examinat, posat sèrum i donat un llit en una sala d'urgències amb control constant de la meva pressió a través de monitors.

A les vuit del matí em van fer un escànner de ronyó. «Normal», van dir, però l'hemorràgia continuava. Millorant, em vaig passar quatre dies i nits immòbil en un llit, observant i amb dolors.

Per què aquell lloc era diferent de, per exemple, l'hospital del sud de Londres que la meva mare tant odiava? Allò no era una habitació al vell estil britànic, una aglomeració de persones de tots dos sexes humiliant per a molts, sinó una habitació compartida amb una altra persona de la qual et separava una cortina, amb un telèfon a mà i un interruptor per encendre la llum o cridar la infermera. L'habitació tenia servei amb dutxa i una televisió de monedes. Era un lloc fresc i net. Cada matí la primera visita era de la persona encarregada de la neteja.

Socialment, també podies pensar que estaves en un altre planeta. No hi ha hores de visita definides. La meva dona va dormir amb mi quan vaig pujar a planta. Una pràctica habitual a Espanya: tots els familiars són benvinguts. Al meu company el van operar a les sis de la tarda i no va parar d'entrar i sortir gent fins a les 12 menys 25 de la nit.

No sembla que estiguis en un hospital, pel soroll. �?s més com una bona festa on s'ha acabat la beguda. Revitalitzant? Sí. Bo per a la recuperació? Potser.

Organitzativament, treballen a cop de rellotge. Podies posar el teu rellotge a l´hora quan apareixia el menjar, els que prenien la temperatura o els de neteja. Tothom excepte d'una antipàtica infermera del torn de nit somreia. Vaig comprovar que el temps de resposta quan tocaves el timbre era de 51 segons. Sense esperes. Em van examinar a l'hora que havien quedat en fer-ho. L'eficàcia existeix.

No tinc manera de saber si l'Hospital de Palamós, fundat el 1761, és l'excepció o la regla. Els amiguets del bar del meu poble em diuen que està bé, que és millor que el de Girona. «Però hauries de provar els de França, són perfectes». I, per descomptat, hi haurà millors hospitals a la Gran Bretanya, que el decrèpit lloc on va morir la meva mare. Però, tot i així, el centre hospitalari de Palamós estava molt bé.

Cinc nits, la corresponent medicació, el menjar i tota una sèrie de proves van costar 980 lliures (220.000 pessetes) d´assegurança de viatge perquè no tenia un formulari de la Unió Europea E-111. Si es compara amb les 300 lliures d'una revisió anual de 45 minuts al carrer Harley és un preu alálucinant.

A més a més de la seguretat social, a Espanya hi ha assegurances privades i superprivades. Sembla una barreja de mitjans i de mètodes ja que l´Estat a vegades finança hospitals privats, aprova la lliure elecció i la conveniència. Però l'eficàcia en la seguretat social espanyola, existeix.