La qüestió europea ha explotat de forma catastròfica després del veredicte dels electors francesos i holandesos, perquè el centre polític que ha treballat durant els decenis de la posguerra en la construcció europea no ha volgut o pogut suscitar un moviment cultural ampli. D'aquesta forma la construcció europea ha romangut com un experiment d'inginyeria institucional, i d'integració financera, però no ha pogut esdevenir un moviment cultural. Per a qui no el conegui, en Bifo podria ser considerat un intel.lectual orgànic del moviment No Global italià, és a dir, algú que pensa i escriu a peu de carrer. Aquest text ha estat traduït directament de l'italià, ho sento però no el parlo, pel què segur que conté multitud d'errades. Crec, però, que ja s'entenen els principis que conté, o el què jo he pensat que contenia... Podeu consultar l'original a http://multitudes.samizdat.net, revista francesa de recomenable lectura, amb el títol 'Il futuro di un'europa senza radici'?. Tenir present que determinats conceptes, com autonomia o nacionalisme, no tenen el mateix contingut semàntic per a un italià que per a un català; insisteixo: una traducció acurada ho tindria en compte, jo he fet el què he pogut.

Salut!

El futur d'una Europa sense arrels
per Franco Berardi 'Bifo'?
23 de juny de 2005. Revista Multitudes

La qüestió europea ha explotat de forma catastròfica després del veredicte dels electors francesos i holandesos, perquè el centre polític que ha treballat durant els decenis de la posguerra en la construcció europea no ha volgut o pogut suscitar un moviment cultural ampli. D'aquesta forma la construcció europea ha romangut com un experiment d'inginyeria institucional, i d'integració financera, però no ha pogut esdevenir un moviment cultural. La novetat del procés de construcció europea, que no té res a veure amb la història passada de les nacions, es concilia malament amb les formes institucionals i polítiques del passat, requereix invocar la mobilització de les energies intelectuals originals, la creació d'instruments originals d'el.laboració teòrica i difusió cultural. I és el balanç que està davant nostre, en el futur proper. Però quines energies, quins instruments farem servir per realitzar aquest balanç?

El refús francès i holandès a la Carta constitucional significa en part un refús a la política liberal i a l'empobriment de la societat que aquesta comporta. Però l'efecte no va en aquesta direcció. Al contrari assistirem molt probablement a un resorgiment del nacionalisme i a un reforçament de la tendència xenòfoba mentra l'atac als drets del treball continuaran en ausència d'una formació constitucional. En els propers anys veurem més liberalisme i més nacionalisme a la vegada. I els efectes seran d'empobriment de la societat europea i d'augment de l'agressivitat cap endins i cap enfòra del continent europeu. D'altra banda no es podrà rellançar el projecte europeu sense un procés de creació col.lectiva que assumeixi les característiques d'un moviment. I això suposa un replantejament del futur d'Europa. En un article recent Tinothy Garton Ash, que ha esdevingut una veu cantant d'una Europa rassegnata al liberalisme ha observat que mentre a la India i a la Xina s'intenta realitzar la jornada de 35 hores, Europa no pot esperar competir cultivant idees com la de les 35 hores. Si no s'allibera de les il.lusions igualitàries i llibertàries que han conformat la història del Noucents, Europa no pot competir en el joc del creixement. Es veritat, però qui ha dit que sigui l'únic joc? Europa pot aportar una contribució a l'evolució del gènera humà només si sabrà declarar la seva estranyesa a la preeminència de la competició econòmica. L'expansió de la massa dels mercats, l'augment del produce interior brut, la privatització de l'esfera pública són l'única forma per a competir segons els criteris de l'economia del benefici. Però el futur no està en el creixement. El futur està en la capacitat d'armonitzar la vida col.lectiva amb un progressiu decreixement, amb una reducció de la massa dels mercats, amb una reducció del temps de treball. El creixement xoca amb la supervivència del planeta i sobretot xoca amb la supervivència de l'espècia humana, de la seva salut física i mental. La riqueza que hem de fer créixer és aquella que consisteix en el temps per gaudir de les coses, no aquella que consisteix en la quantitat de coses de les quals no tenim temps per gaudir-ne. Ha d'augmentar el temps per a cuidar, no el ritme de dependència de les màquines. El plaer de viure, aquesta és la contribució que Europa pot aportar en l'actual estadi de l'evolució de la humanitat.

Si l'únic que compte és la de la competició econòmca, enfront de la Xina o inclús dels EUA Europa ja ha perdut. Acceptar aquesta competició com la única possibilitat portarà a perdre l'especificitat de la història europea del Noucents, el benestar i la llibertat col.lectiva, i a perdre també la competició econòmica. Però el sotrac que estem vivint en aquest principi de mil.leni va a les arrels de la modenitat. La catàstrofe del camp socialista, la caiguda de la Unió Soviètica, la crisi del moviment comunista internacional han obert la porta a l'absolutisme del capital. Destruït el referent imaginari d'una alternativa socialista, el capital no ha volgut cap vincle, cap límit ètic, jurídic, social. Però en el moment en què cap principi universal té prou força enfront l'arbitri absolut del capital, la catàstrofe sel socialisme porta amb ella la catàstrofe de l'Il.luminisme. La derrota de l'universalitat il.luminista ha oberta la porta al retorn de la pertenença. �nica defensa enfront l'absolutisme del capital ha romàs la força de la pertinença ètnica, nacional, religiosa. Una guerra medieval combatuda amb armes ultramodernes ha terriblement reterritorialitzat allà que la dinàmica del capital havia desterritorialitzat amb brutalitat.

Al costat del desmentallament de les institucions socials producte del moviment comunista internacional en el segle vint, al costat del desmentallament de les institucions jurídiques producte de l'Il.luminisme polític del Setcentsen endavant, el què ara veiem en qüestió és el nucli humanístic que ha estat el fundament de la interma història moderna europea. En el 'Discur sobre la dignitat de l'home'? de 1492 Pico della Mirandolla deia que l'originalitat del ser humà està en la pròpia mancança de ser. L'humà és el no definit, és l'espai d'un projecte obert el subjecte del qual és l'esforç intel.lectual, tècnica, productiu. A l'horitzó de la nostra època es dibuixa la dissolució d'aquesta llibertat humanística. Un atac radical al fonament humanístic de la modernitat és implícit en la construcció d'una Tecnoesfera persuasiva que permea l'esfera lingüística, cognitiva, biogenètica. Repensar el destí d'Europa significa raonar sobre aquestes coses. No sobre les arrels d'Europa. Europa no té arrels, o en té massa com per a destriar-les. Els patriotes nordamericans pensen que la pròpia història està senyalada pel 'destí manifest'? inscrit per l'empremta puritana del Mayflower i en el racionalisme de la regle automàtica d'una comunitat de lliures agents econòmics. Per la seva part els patriotes xinesos creuen que la pròpia potència està en l'imperi ètnic-polític Han unit a la potència geomètrica d'un capitalisme esclavista. Per Europa això no és així. Europa no pot fundar-se en la unitat ètnica de l'Imperi xinés, no pot fundar-se sobre la preeminència d'una missió ideològica o religiosa. �s una feblesa? �s una feblesa des del punt de vista de la competència econòmica o militar. Però és una força extraordinària si pensem que en la història evolutiva la competició econòmica i militar podrà ser abandonada i podrà iniciar-se una altra història. que amb la competició ja no hi ha res a fer.

Entenem-nos: aquest discurs no té cap actualitat política. En el proper decenni serem espectadors (i víctimes) d'un procés de devastació del què resta de social, de racional i d'humà. Els fets dels últims anys -la rel.lecció de Bush, la banalització de la tortura i de l'extermini, la precarització generalitzada del treball dependent, i en fi la crisi de l'Europa política- demostren que l'herència progressiva de la modernitat s'ha dissipat. Però els punt de catàstrofe els multipliquen (en el pla ambiental, en el pla psíquic, en el pla social) i és necessari el.laborar una estratègia de fuga, estratègia de reseteig del cervell global. El paper del pensament autònom en aquesta situació és doble. En primer lloc cultivar els instersticis d'una vida feliç, d'experimentació artística sensible, de recerca independent, de tendresa i de plaer que poguem tenir. En segon lloc imaginar a llarg plaç possibilitats fòra de la guerra o del sistema social esclavista i concentrador que la guerra construeix i reforça.

Però a llarg plaç serem tots morts? �s probable, però l'exercici de la imaginació és justifica per si mateix. No hi ha altres condicions per ser feliç que no sigui imaginar l'existència de la felicitat, encara que de moment sigui impossible. El moviment global ha generat una enorme energia, però no ha sabut investirla a la vida cotidiana, en els espais de treball, en els espais urbans. Aquesta energia s'ha mantingut en una esfera purament demostrativa. Però aquesta energia no d'ha dispersat. Es mantindrà en un estat de suspensió dolorosa, en els anys a venir. Però no es podrà despendres, perquè la resistència ètica i la creació són estan a l'essència del treball cognitiu. Cap triomfalisme multitudinari vindrà a ajudar-nos, en aquest punt. �s inútil repetir el mantra de la multitud per consolar-se la de la desfeta de tots solidaritat social. Toca cultivar la cura d'un mateix com a recurs íntim i inatacable, com a impecabilitat de la ironia que no es plega a allò inevitable. �s el temps de cultivar l'autonomia de la intel.ligència, la seva creativitat projectual que l'absolutisme del capital està a punt de cancel.lar. En el curs del segle vint la política, art de la voluntat lliure i coneguda, art de la raó que persegueix fins universalment humans, ha intentat mantindres independent del domini cec dels interessps económics particulars, però aquests han acabat per encarnar-se en la forma d'automatismes psíquics, financers i tecnológics. La política ha intentat de mantenir-se independent a les pertinences ètniques, religioses, tribals, familiars. La raó ha intentat mantenir-se independent als interessos i a la sang. No ho ha aconseguit, està bé que ho reconeguem. Per això l'experiment modern ha concluït, o ha estat suspès. Igualment fallit, de moment. Més endavant tornarà. De res serviran ja les declaracions d'intencions o les manifestacions de protesta. Ens hem manifestat molt, des del 30 de novembre de 1999 a Seattle fins al 15 de febrer de 2003 en totes les ciutats del món. Però la protesta és eficaç quan enfront dels manifestants hi ha un poder democràtic, que té necessitat del consens i està obert a la discussió, al canvi. Avui el poder no està basat en el consens sinó en la violència militar i la colonització mediàtica. Llavors és inútil arribats a aquest punt protestar, manifestar-se, participar. �s oportú fugir, deixar del tot desert el territori metropolità, espai espectral d'una representació mortuòria. �s oportú avivar un procés d'autoorganització del procés de producció del saber, i treballar meticulosament en la construcció de la propera insurrecció del treball contra el capital, que serà la insurrecció de la intel.ligència sensible en allunyament a la fàbrica global de la infelicitat.