Romanço del Discurs del Rei

Benvinguts, senyors, senyores,

aquí estic guitarra en mà

a punt de cantar un romanço

però no sé com començar.

Perdoneu si és que divago

i si estic un xic nerviós

però és que si bado una mica

en puc sortir ben galdós.

De fet la cosa és senzilla

perquè tot ha estat tant clar

que fins un nen ho entendria,

però fa de mal explicar.

De petit ja m'ensenyaven,

potser a vosaltres també,

que si un diu una mentida

se li ha de dir mentider.

Però si a qui diu la mentida

tothom li diu 'majestat'?

perquè és rei o bé monarca,

ja varia tot plegat.

No tindria perquè fer-se,

si es viu amb honestedat:

que sempre, mani qui mani,

la veritat és la veritat.

Però topar amb la monarquia

és topar amb el més sagrat,

es pot dir que has begut oli

i ho tens tot molt mal parat.

Fixa't, bé, la cosa és sèria.

tu pots parlar contra Déu,

però no pas contra el monarca:

es veu que deu ser més greu.

Però deixem-nos de preàmbuls

i anem ja de dret al gra:

per si algú no els coneixia

els fets us vull explicar.

Això era un discurs que feia

el rei Joan Carles Primer

donant els premis Cervantes,

per l'abril, crec que va ser.

Normalment aquests discursos

són un pal i de bon tros;

però tot d'una que es despenja,

i li engalta pel broc gros:

'Que la llengua castellana

a ningú mai s'ha imposat,

que si hi ha algú que la parli

és per pròpia voluntat.'?

Majestat, quina brometa

que portàveu entre mans

però no hi ha qui se l'empassi

als Països Catalans.

El Decret de Nova Planta,

que no l'heu llegit, o què?

Per la força de les armes

l'instaurà Felip Cinquè.

I de petits, 'nant a escola,

¿com no ho hem de recordar,

quan a tots ens castigaven

sols per parlar en català?!

Com aquell 'Hable en cristiano'?

que en el seu més pur estil,

a punta de metralleta,

m'obligà un guàrdia civil.

¿Com voleu, senyor, que us cregui

si ho he viscut a la pell?

I no sóc sol, som molts d'altres,

som un immens reguitzell.

I l'Amèrica llatina,

que no sabeu com va anar?

Allò va ser un genocidi,

per tothom està molt clar.

No em digueu que és la ministra

qui el discurs us ha passat:

que ningú es presta a dir en públic

segons què si no és veritat.

Perdoneu, estimat públic,

que divago, ja us ho he dit:

parlava amb una persona

que de fet és a Madrid.

El cas és que aquestes frases

van alçar, just al moment,

una polèmica àrdua

fins i tot al Parlament.

Del Parlament en sortia

una protesta formal;

i s'inicià una campanya

ja a nivell més general.

I més de mitja dotzena,

entre grups i associacions

van presentar una denúncia

per 'questes declaracions.

La denúncia es dirigia

contra el rei però també

el Ministeri de Cultura,

subsidiari que en deu ser.

Potser per l'ordre alfabètic

però qui signava primer

era en Jesús Artiola,

pres com a pal de paller.

Desestimen la denúncia

a l'Audiència Nacional:

que el rei era inviolable,

posar-se amb ell no s'hi val.

I el recurs també el rebutgen

segons diu el magistrat

'perquè el rei no està subjecte

a responsabilitat'?.

Però no acaba aquí la cosa,

que el titular del jutjat

arborat de sant coratge

decideix contraatacar.

I així ara ell denuncia

els que abans han denunciat

per injúries i calúmnies

al rei i cap de l'estat.

I el primer que rep les ires

dels il·lustres magistrats

és el Jesús Artiola

el que paga els plats trencats.

Li poden caure sis mesos

o fins dos anys de presó.

Ja ho veus, s'ha girat la truita

ben bé de l'altra cantó.

I ara, senyors i senyores

tot encara està pendent;

podem arreglar les coses

si és que hi ha un fort moviment.

Podem fer, doncs, dues coses

ara, aquí, en aquests instants:

moure'ns i donar la cara

o bé creuar-nos de mans.

Mentre ho penseu, vaig per feina:

jo plego el meu guitarró;

ja he dit tot el que volia

i ara toco el pirandó.

Lletra i música de Jaume Arnella