Girona, divendres 23 de maig, 20 h., local CGT, Av. Sant Narcís 28, entr. 2a.

QUI ÉS LUCIO URTUBIA

Lucio Urtubia Jiménez, nascut a Cascante, Navarra, el
18 de febrer de 1931, és un obrer, un paleta, i militant anarquista.
Considerat com l’últim dels "bandits bons", ha estat definit com un
"Robin Hood", com un Quixot que no lluitava contra molins de vent sinó
contra gegants de veritat.

Lucio Urtubia va nàixer a Cascante en una família molt
pobra de 5 germans, dins de la carlina Navarra. El seu pare va entrar
en la presó com carlí i va sortir convertit en comunista. Als 19 anys
Lucio va sentir de la seva boca per primera vegada la paraula que
marcaria la seva vida: "Si pudiera volver a empezar, sería anarquista".

Reclutat per al servei militar, descobriria molt aviat
la facilitat per a realitzar contraban en la frontera hispano-francesa.
Més tard, amb altres companys del servei, va desvalisar un magatzem de
la companyia on prestava el servei militar. Al ser descobert, va
desertar i va fugir a França el 1954, ja que els delictes comesos
podien comportar la pena de mort.

A París comença a treballar de paleta, ofici que
l’acompanyarà tota la seva vida. Va començar a relacionar-se amb les
Joventuts Llibertàries de la Fédération Anarchiste, radicada a Paris,
en principi per a aprendre l’idioma, però més tard plenament convençut
per les relacions que allí va iniciar, que incloïen entre altres a
André Bretó, escriptor francés conegut com el principal impulsor del
moviment surrealista, i a Albert Camus, premi Nobel de Literatura,
membre de la Fédération Anarchiste i articulista de Le Libertaire
(precursor immediat de Le Monde libertaire), Le révolution
proletarienne i Solidaridad Obrera (de la CNT).

Al poc de temps de viure a París se li va demanar que
amagués un membre del maqui antifranquista a la seva casa. El refugiat
va resultar ser el mític maquis llibertari Quico Sabaté, amb el que va
compartir casa durant diversos anys, fins a la mort d’aquest: Per a
Lucio, Quico era el seu deu, el seu mestre de l’anarquisme.

Sabaté li va facilitar adreces de famílies i
llibertaris exiliats a Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà i París, i de
membres que seguien en actiu de l’antiga CNT espanyola a Barcelona,
Saragossa, Madrid i Pamplona. Lucio, davant de la detenció i
empresonament de Quico, va començar a emular-lo realitzant incursions
en territori espanyol; posteriorment va emprendre una sèrie de
robatoris i atracaments per Europa, per a aconseguir fons per a la
causa revolucionària, acompanyat per la seva inseparable metralladora
Thompson, heretada de Sabaté a la mort d’aquest. Més tard abandonaria
aquestes activitats "por miedo a hacerle daño a los empleados de los
bancos".

Anteriorment havia començat la seva activitat de
falsificador, de manera que no hi havia guerriller o exiliat polític
que no tingués documents falsos sortits de la mà de Lucio. Es va unir
amb altres companys llibertaris en els anys 60 per a falsificar moneda,
amb la que finançaven a nombrosos grups per tot el món, al mateix temps
que procuraven desestabilitzar les economies capitalistes.

Participa junt amb altres militants llibertaris com
Octavio Alberola i Luis Andrés Edo a les Joventuts Llibertàries i
Defensa Interior (DI) del Moviment Llibertari. En concordança amb
aquestes activitats, en plena invasió de la Bahía de Cochinos, va
proposar a l’ambaixadora de Cuba a França, Rosa Simeón, destruir amb
explosius interessos nord-americans a França, a la qual cosa aquesta es
va negar. No obstant això, va resultar temptada amb la proposta que li
va fer de falsificació massiva de dòlars americans, dels que li portava
una mostra. Va ser llavors quan l’ambaixadora va mediar per a
presentar-li a Ernesto Che Guevara el 1962, a qui va presentar el seu
pla de falsificació a gran escala de dòlars, sent rebutjat pel mateix,
aleshores ministre d’Interior de la Revolució Cubana. Va sortir Lucio
desencantat de la reunió, el Che li havia dit que els EE.UU.
continuarien sent rics a pesar de tot, adonant-se que el revolucionari
argentí començava a estar cansat del rumb que prenia la política a
l’illa.

El seu cop mestre i que el va canviar la seva vida, va
ser la falsificació de xecs del First National Bank (ara Citybank),
dels quals va realitzar 8.000 fulls de 25 xecs de 100 dòlars cada un,
amb el que va estar a punt de fer fallida el banc, que va patir una
important caiguda en la seva cotització en borsa. Aquests diners van
ser utilitzats, com sempre, en l’ajuda de moviments guerrillers a
Llatinoamèrica (Tupamaros, Montoneros, etc.), al mateix temps que
aconseguia posar de genolls al banc. A pesar de l’espectacularitat de
la falsificació, només va ser condemnat a 6 mesos de presó, gràcies a
l’ajuda que li van prestar quasi tots els advocats progressistes de
França, i a un acord extrajudicial amb el CityBank, que va ser forçat a
retirar els càrrecs a canvi de les planxes matrius.

La seva vida ha sigut una contínua aventura: cinc
ordres internacionals de crida i cerca, inclosa la CIA; va preparar el
segrest del nazi Klaus Barbie a Bolívia, va col·laborar en la fuga de
Eldridge Cleaver, líder dels Panteres Negres, va intercedir en el
segrest de Javier Rupérez (polític democratacristià de la UCD i un dels
fundadors de la revista Cuadernos para el diálogo, que va ser segrestat
per ETA en la transició), va mediar en el cas d’Albert Boadella (Actor,
dramaturg i director de la companyia de teatre Els Joglars, que va ser
detingut, empresonat i sotmès a un consell de guerra per un delicte de
injúries a l’exèrcit uns dies després de l’estrena de La Torna el
desembre de 1977 i que, posteriorment, va protagonitzar una
espectacular fugida que li va forçar a viure una temporada exiliat a
França), va simpatitzar amb els Grupos Autónomos de Combate-Movimiento
Ibérico de Liberación (MIL) i amb els posteriors Grups d’Acció
Revolucionària Internacionalista (GARI), sobretot amb un dels seus
membres francesos, Jean-Marc Rouillan… En el marc de l’acció dels GARI,
a París el 25 de maig de 1974 és detingut junt amb Octavio Alberola i
diversos companys anarquistes més que són acusats del segrest del
director del Banc de Bilbao a París, que havia sigut posat en llibertat
3 dies abans i pel que es van demanar 1 milió de dòlars. La policia
considerava el company Octavio Alberola el cervell de l’operació i a
Lucio el segon.

Sempre va defensar el treball. "somos albañiles,
pintores, electricistas, no necesitamos el Estado para nada"; "si el
paro y la marginación crearan revolucionarios, los gobiernos habrían
acabado ya con el paro y la marginación". Actualment contínua vivint,
retirat, a París.

mes info

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article1844