El 28 d'abril de 1936, a dos quarts de dues de la tarda, al carrer Muntaner, de Barcelona, Miquel Badia i Capell, d'Estat Català, i el seu germà Josep són assassinats per uns desconeguts. L'any 1931 Miquel Badia fou anomenat cap de les Joventuts d'Estat Català (JEREC). El 1932 és nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de Sanitat i d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya. El 24 de novembre del 1933 mobilitza una part dels 7.000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis públics paralitzats per una vaga de la CNT-AIT. El desembre del 1933 és designat secretari d'Ordre Públic de la Generalitat, i el març del 1934 passa a ser Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat (càrrec equivalent al de cap superior de la policia a Catalunya). El setembre del 1934 és forçat a dimitir per part del president Lluís Companys arran d'un incident judicial en un procés de l'advocat J. M. Xammar i a causa de les tortures policials que aplicava als sindicalistes detinguts en el decurs de conflictes laborals. Segon l'antic dirigent del POUM Víctor Alba "els homes de Badia, els Escamots d'un Estat Català que no tenia res a veure amb ell ni amb Macià ni amb el de la guerra civil, i que inspirava molta desconfiança a ERC, es dedicaven a perseguir feixistes, a gent de la FAI, a cenetistes i, sobre tot, a les Joventuts Llibertàries. Els conduïen a la Via Laietana, els treien la camisa, els posaven de cara a la paret i anunciaven que anaven a matar-los; des del darrere, un disparava per sobre dels caps i altre, simultàniament llençava pedretes contra les esquenes dels detinguts. Més d'un es va desmaiar i inclús va perdre la raó". Arrel del 6 d'octubre del 1934, Miquel Badia s'ha d'exiliar a París, Amèrica, Alemanya, Bèlgica i finalment Andorra. Amb l'entrada del Font Popular, retorna el 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català. El dia 28 d'abril del 1936, a dos quarts de dues de la tarda és assassinat junt amb el seu germà Josep Badia i Capell al carrer Muntaner de Barcelona. Durant els dies següents, la premsa va comunicar vàries detencions relacionades amb l'extrema dreta. La policia estava interrogant disset militants de Falange Espanyola i altres vint-i-set de ‘Renovación Española' (RE), al partit monàrquic i antirrepublicà de Calvo Sotelo, Pemán i Ramiro de Maeztu. Aquest darrer grup fou sorprès en una reunió de matinada, a una torre del carrer Sèneca, 15, de Barcelona.

El cínic i oportunista periodista J. M. Planes atribueix els assassinats dels germans Badia a un grup obrer anarquista d'acció, concretament a un militant de la CNT, en Justo Bueno Pérez. Un altre periodista, Avel•lí Artís Gener, va fer el mateix. Però, la realitat és molt diferent. Diverses fonts historiogràfiques i testimonis de l'època apunten que J. M. Planes i Artís Gener van manipular els fets per generar una estratègia de la tensió encaminada a fer fracassar la unificació de la CNT en el Congrés de Saragossa del Primer de Maig de 1936, creant tensions entre els Sindicats d'Oposició i la CNT-AIT amb una falsa acusació a un grup anarquista o a la FAI, quan afers personals del president Companys i en Miquel Badia, ambdós enamorats de la guapa Ballester, molt activa políticament i llesta, dependent de comerç i militant d'Estat Català, que havia fet costat al president Companys al seu despatx de la Generalitat en el moment de la derrota del 6 d'octubre de 1934, va comportar la mort dels germans Badia. Per altra banda, Josep Andreu i Abelló explicà F. Caudet que "els germans Badia venien molt sovint com espectadors al Parlament. Un dia Miquel em va informar que havia lliurat un informe contra determinats personatges d'ERC a l'aleshores exconseller Josep Dencàs", i que clarificava la posició d'aquests personatges en els fets del 6 d¡octubre de 1936. "Dencàs no s'atrevia a elevar una interpel•lació amb aquell informe i Badia em va preguntar si jo estava disposat a defensar-lo. Hi vaig acceptar [...] Haviem quedat que Badia em lliuraria l'informe en el Terminus. Però no va venir... aquell dia el mataren." Miquel Badia havia destituït ja varis funcionaris corruptes per tolerància amb el joc, sector en el qual guanyà molts enemics. Quan va ser assassinat, hi havia qui assegurava que la seva mort havia estat financiada pel propietari de La Criolla i de Cal Sagristà, un cèlebre organitzador de timbes. De Cal Sagristà, situat enfront de La Criolla, en el mateix carrer del Cid, anys abans havia escrit t J. M. Planes que era "famós pels seus invertits i per la literatura realista que s'ha fet al seu entorn. Els dies de gran animació, hi ha un gran xiu xiu d'històries de vici i de cocaïna.". Altra versió de l'assassinat dels germans Badia l'atribuïa a militants de Falange Espanyola. Dies després de l'assassinat van ser detinguts a Barcelona disset membres de Falage, alguns d'ells amb armes i diners del partit feixista. Una versió que bona part de la premsa va difondre durant varis dies. L'escriptor Luys Santamarina era un dels feixistes detinguts. Molts anys després, Ricard Pedrals es féia eco en la revista ‘Qüestions de vida cristiana' d'una indiscreció d'un mossèn de l'església de la Concepció de Barcelona. Segons aquesta versió, en una reunió de carlistes en ‘El Correo Catalán' s'acordà "eliminar Badia, que tenia la FAI perfectament controlada, per aconseguir el seu desbordament. Van comprar un assassí perquè els fes la feina [...] Un dels presents deia que hi va aportar, si no recordo malament, 30 monedes de duro".

Personalment, en temps del tardofranquisme vaig tenir relació amb els familiars d'en Justo Bueno, afusellat pel franquisme al camp de la Bota l'any 1944, i aquests proclamaven la inoncència del seu pare (de fet el jutge encarregat de l'assassinat dels germans Badia cridà Justo Bueno a declarar el 12 de juny de 1936i aquest al•egà que el dia de l'atemptat es trobava amb un grup de gent al cafè Rosales, del Paral•lel). En aquest sentit, el president Josep Tarradellas acostumava a dir que en aquell assassinat "hi havia molta boira". Segons Carles Sentís, "alguns periodistes, en fer la biografia dels assassinats, recordaven unes paraules pronunciades per Miquel Badia: ‘Jo faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida'". Per tot això es una vergonya que uns assassinats que corresponen a les diferències polítiques entre ERC i Estat Català i a afers personals entre Lluís Companys i Miquel Badia ara es volen fer passar com a un cas de l'anarquisme social revolucionari o de la Federació Anarquista Ibèrica, segons el periodista Josep M. Soria al diari ‘La Vanguardia', I. Aragay al diari 'AVUI', l'escrit de Wikipedia o l'efemèride del diari ‘El Punt'.

pseudònim: J. Blanc