La llibertat a Internet segons Manuel Castells

Conferència inaugural del curs 2001/2002 de la UOC, per Manuel Castells, professor de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3):

"Els governs de la majoria dels països han acollit Internet amb una actitud esquizofrènica. D'una banda, com una icona de modernitat i instrument de desenvolupament econòmic.

De l'altra, amb una profunda desconfiança vers l'ús que els ciutadans poden fer d'aquesta potencialitat de lliure comunicació horitzontal.

D'aquí vénen els intents continus de regulació, legislació i instauració de mecanismes de control, sempre a l'empara de la protecció necessària dels infants, els principis democràtics i els consumidors.

Als Estats Units, l'Administració Clinton va intentar dues vegades, el 1996 i el 2000, establir la censura d'Internet per via legislativa, i va perdre la batalla tots dos cops, tant davant l'opinió pública com davant els tribunals.

A Europa, uns quants governs i la Comissió Europea han pres diverses iniciatives reguladores. Fidel a la seva trajectòria històrica, el govern francès ha estat particularment gelós de la sobirania nacional en matèria de control de la informació.

L'alarma va sonar a França, el 1995, quan les memòries del metge de Mitterrand, la publicació de les quals havia estat prohibida per l'autoritat judicial, es van difondre a la xarxa. El ministre d'Informació va declarar que aquest gest era un atemptat intolerable contra l'autoritat de l'estat i va iniciar un esforç de llarg abast per crear mecanismes de control de la informació a Internet, atès que el somni francès d'un Minitel republicà i tricolor, controlat des del centre, es va esvanir davant la realitat de les xarxes globals autoevolutives.

La Comissió Europea va dictar unes quantes directives reguladores que havien de ser incorporades a les legislacions nacionals; una de les quals, la directiva 2000/31/CE, va establir criteris per a regular el comerç electrònic buscant «la integració jurídica comunitària amb la intenció d'establir un autèntic espai sense fronteres interiors en l'àmbit dels serveis de la societat de la informació».

La vaguetat del concepte de «serveis de la societat de la informació» va deixar oberta la porta a tota classe d'interpretacions, plasmades en textos legislatius i ordenances administratives.

Amb la intenció de traduir la directiva europea a una llei espanyola, el Ministeri de Ciència i Tecnologia del govern espanyol va elaborar un Avantprojecte de llei de serveis de la societat de la informació, la primera publicació del qual va tenir lloc el 16 de març de 2000.

El projecte va ser difós per Internet per a discutir-lo. Hi va haver una polèmica tan gran entre la comunitat internauta, tant espanyola com mundial, que encara continua discutint-se en aquests moments.

La tercera redacció de l'Avantprojecte, elaborada el 30 d'abril de 2001, està en tràmit parlamentari l'octubre de 2001, havent suscitat ja un intens debat durant la seva discussió al Senat el setembre d'aquest mateix any (www.internautas.org/propuestalssi.htm).
El projecte ha estat molt criticat per sectors influents dels internautes espanyols, agrupats en aquest cas al voltant de la campanya contra l'LSSI llançada per la revista digital Kriptopolis, especialitzada en temes de seguretat i llibertat a la xarxa, amb una postura militant en la defensa dels drets civils dels usuaris d'Internet.

Kriptopolis ha dut la seva oposició fins al punt de decidir el trasllat provisional del seu lloc web a un servidor a Nova Jersey, en previsió dels efectes de censura que podria significar l'aprovació a Espanya d'aquest projecte de llei.

L'Associació d'Internautes ha estat menys radical en la seva postura, però també sol·licita una modificació de l'articulat que, mantenint la regulació de serveis comercials a la xarxa per a protegir els usuaris, impedeixi l'arbitrarietat administrativa en la decisió sobre el que es pot fer i el que no es pot fer a la xarxa.

Sense poder entrar en detalls del debat jurídic, tenint en compte l'objectiu analític general d'aquesta lliçó, remarcaré que les crítiques, amb el suport dels partits polítics de l'oposició (www.ic-v.org/lssi/index.htm), se centren en dos punts essencials:

D'una banda, la falta de protecció judicial en la decisió de sancionar un prestador de serveis per algun acte relatiu a la difusió d'informació a la xarxa. L'article 11 de l'Avantprojecte estableix que:

«Tots els prestadors de serveis de la societat de la informació establerts a Espanya han de complir les obligacions següents en relació amb els continguts: ... c). Suspendre la transmissió, l'allotjament de dades, l'accés a les xarxes de telecomunicacions o la prestació de qualsevol altre servei de la societat de la informació, en execució de resolucions dictades per una autoritat judicial o administrativa.»

La paraula essencial, naturalment, és administrativa, perquè això obre la via que un funcionari, sense iniciativa judicial, pugui intervenir en la lliure expressió a Internet, en contradicció directa amb l'article 20 de la Constitució espanyola.

El segon punt controvertit de l'Avantprojecte d'LSSI és la definició d'un ens inventat per la Comissió Europea, «els serveis de la societat de la informació».

En principi, a l'Avantprojecte s'estableix que, a l'efecte de la llei, els serveis regulats són els que «representen una activitat econòmica i comercial» i no són regulats, en canvi, les «pàgines web, serveis d'FTP, intercanvi de fitxers, servidors de correu, notícies, butlletins informatius o qualsevol altre servei considerat personal, encara que aquestes pàgines tinguin assignat domini propi, siguin fetes individualment o entre diverses persones, i que no tenen l'objectiu final de ser una activitat econòmica i comercial».

Aquesta delimitació és el que permet al ministeri argumentar que respecta plenament la llibertat d'expressió i que l'únic que es regula és l'activitat comercial a la xarxa.

Tot i així, és difícil fer una distinció clara entre el que té i el que no té implicacions d'activitat econòmica a la xarxa, perquè oferir informació en línia, o instruments de cerca o accés i recopilació de dades que ofereixin publicitat directa o indirecta pot ser considerat una activitat comercial.

Per exemple, tenir cibertires (banners) publicitàries en un portal implica una activitat econòmica per part del prestador de serveis.
I les pàgines personals que, per finançar-se, ofereixen enllaços a portals amb contingut comercial o publicitari també podrien caure en una certa interpretació del que és i el que no és comercial.

Així, aquesta mateixa lliçó inaugural, en oferir enllaços electrònics amb llocs i portals que poden estar associats a cibertires publicitàries (que difícilment es poden evitar quan es fa referència a una àmplia gamma de fonts d'informació a la xarxa), podria passar per la guillotina del censor administratiu a qui no agradessin certes afirmacions o que, simplement, no les entengués i decidís prohibir per si de cas, com solia passar a l'Espanya franquista.

Encara més: tenint en compte la importància de les sancions previstes a la normativa, amb multes de fins a 600.000 euros per als prestadors de serveis, l'actitud lògica de la majoria d'ells podria ser l'autocensura en cas de dubte, de manera que la capacitat d'expressió a Internet, a partir dels servidors basats en Espanya, quedaria limitada de manera molt forta (però no passaria igual, tal com indica el cas de Kriptopolis, a les empreses o organitzacions amb capacitat d'allotjar-se en un servidor estranger i, més concretament, nord-americà, ja que és als Estats Units on Internet gaudeix de més protecció judicial).

En aquests moments, el debat social i parlamentari continua a la societat, a les institucions i a la xarxa, i és probable que hi hagi noves modificacions i aclariments a la llei definitiva. Però l'experiència és rica en ensenyances, de les quals en vull ressaltar tres:

La primera és el considerable nerviosisme de les administracions, animat des de les burocràtiques institucions europees, sobre la possible pèrdua de control de les activitats a la xarxa, nerviosisme afavorit pel desconeixement i la falta de familiaritat amb el mitjà Internet.

Tal com assenyala l'advocat de Kriptopolis, Sánchez Almeida, ja hi ha prou normatives per a protegir els drets dels ciutadans i penalitzar les conductes delictives, dins i fora de la xarxa. N'hi ha prou aplicant-les.

El problema pot ser tècnic, la dificultat d'aplicar aquestes sancions a la xarxa, la qual cosa requereix una modernització de les institucions judicials i policíaques.

Però davant la dificultat d'aquesta modernització s'intenta resoldre el problema descentralitzant la censura prèvia a l'estructura de prestadors de serveis i fent-los responsables de les excepcionals infraccions que puguin representar alguns continguts.

?s com fer responsables els propietaris de les impremtes de les conseqüències que es poguessin derivar de la publicació de certs articles a la premsa o els operadors de telecomunicacions, de les converses telefòniques entre mafiosos que planegen un robatori.

La meva segona observació fa referència a la postura ideològica defensiva dels reguladors d'Internet.

Es multipliquen les fórmules de precaució per a afirmar la importància d'Internet i de la seva lliure expressió, en línia amb la ideologia liberal que predomina a la majoria dels governs europeus, sigui quina sigui la seva tendència política.

Però els vells reflexos estatistes es combinen amb aquesta ideologia, i això porta a formulacions ambigües i polítiques vacil·lants, i la seva plasmació legislativa contribueix a la confusió.

En tercer lloc, és notable la capacitat de reacció de la comunitat internauta a qualsevol intent de coartar la seva llibertat. No tindran la vida fàcil els qui encara pensin que les institucions de l'estat poden continuar operant com abans del desenvolupament d'Internet.

Ara bé, la defensa de la llibertat a Internet tendeix a ser selectiva. Es reacciona contra l'estat, però es descuida la defensa de la llibertat dels usuaris, dels ciutadans i dels treballadors, en un món en el qual els abusos de poder i la desigualtat no han desaparegut davant la màgia de la xarxa.

D'una banda, molts prestadors de serveis imposen condicions econòmiques lleonines per a accedir a la xarxa, envaeixen la confidencialitat dels seus usuaris i organitzen enllaços a la xarxa segons els seus interessos comercials; per exemple, jerarquitzant els llocs web als buscadors.

De l'altra, els drets sindicals d'expressió a la xarxa són ignorats a moltes empreses, tal com denuncia, entre altres, la campanya sobre aquest tema duta a terme l'any 2001 per Comissions Obreres de Catalunya.

En suma, la llibertat a Internet, com en la societat, és indivisible. La defensa de la lliure expressió i comunicació a la xarxa hauria d'arribar a tothom, als consumidors, als treballadors, a les organitzacions cíviques. I en aquesta llibertat sembla normal incloure-hi les condicions materials d'aquesta mateixa llibertat, començant per les tarifes de connexió i la difusió dels mitjans informàtics de comunicació entre el conjunt de la població.

La llibertat sense igualtat es converteix en privilegi i debilita els fonaments de la seva defensa per part de tot el conjunt de la societat. "

Torna a dalt